Introspecció

Cada vegada m’agrada més aquest tipus de fotografia, on la presència humana és el fonamental de la imatge.

L’home de la fotografia anava passejant per la platja, semblava gaudint de la tranquil·litat d’aquelles hores, sense els sorolls ni les gentades pròpies de l’estiu. Per sort a l’hivern, la platja està relativament buida. Aquests passejos conviden a pensar.

Passejant per la platja, Sitges (Barcelona)

(Nikon D90 + Sigma 50-200mm)

 

Veig que el modest objectiu 50-200mm de Sigma fa la seva feina…

El mes de les estrenes

Setembre és el mes de la diversitat, perquè tornem a la feina (si és que no ho hem fet abans), comença novament l’escola, tornem els col·leccionables de sempre (nines, idiomes i un llarg etcétera). El cas és estrenar alguna cosa nova. Deu ser que això ajuda a entomar l’anomenada “pujada de setembre”. Quan era petit i sentia els pares parlar de la “pujada”, pensava que era que el mes anava amunt, com si l’agost estigués en horitzontal i setembre, en canvi, en vertical. Coses de crios, què hi farem…

El cas és que jo també m’he apuntat a aquesta “moda” de renovar-se o morir. Per això, he canviat la signatura en les meves fotos, de l’anterior “megustamiolympus” al nou “Julio_R2″. No té res a veure amb el meu frikisme per la saga StarWars (francament, m’agrada més Star Trek i el comandant Piccard…). El que deia, que m’he canviat el nick.

I com que no hi ha dos sense tres, estic a l’espera de renovar l’equip fotogràfic. Encara no m’he decidit, perquè estic entre dues opcions (el pressupost és ajustat, no hi ha més). Espero acabar-me de decidir en breu i fer una bona elecció.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Torna la “normalitat”

Avui, 1 de setembre, tornem a la vida després de les vacances. Sí, sí: l’agost és el més de les vacances, i qui més qui menys, desapareixem de la vida mundana per gaudir de les sempre merescudes vacances. Clar que la crisi s’ha deixat notar, tot i que per sort, hem pogut fer una petita escapada.

I ara ja al setembre, ens re-incorporem a la vida dita “normal”: matinar, presses, trepitjades al metro o embussos, etc. I no ens podem queixar pas gaire, no. Com diu ma mare: “sort que tens feina”. Sí, no cridem al mal temps.,,

En fi, que espero estar més present per aquí, que aquest any he tingut el blog una mica en segon (o tercer?) terme. Fins aviat!

Records de París (III)

Hi ha una frase que més o menys diu “París bien vale una misa“. Doncs segur que sí que val unes quantes… I quin millor lloc que la catedral de Notre Damme! Doncs aquí deixo una petita mostra.

Records de París (II)

Uns minuts abans de la foto anterior, mentre encara no plovia, vaig estar fotografiant les escultures i l’exterior del Museu Rodin.

Els turistes ja ho fem això d’estar-nos al davant d’una obra i no pensar que d’altres esperen per admirar-la de més aprop. Així que lluny de desesperar-me, vaig aprofitar la “intromissió” accidental de la turista i la vaig incloure dins la composició. Crec que ha guanyat molt la foto…

Records de París (I)

A l’interior del Museu Rodin, aquesta noia em “proporciona” una composició que no puc obviar. Observa el jardí del Museu sota la pluja.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Estrés vacacional

Sí, ho he escrit bé. Habitualment es parla de l’estrés postvacacional. Però jo reivindico el concepte “estrés vacacional”. Us ho explico. Resulta que jo estic acostumat a matinar cada día, baixo al carrer a fer les meves coses i, després, torno a casa a descansar, perquè això de fer les teves necessitats al carrer, us ho creieu o no, cansa molt.

Però, què passa quan arriben les vacances? Doncs que la cosa canvia totalment. Et fan llevar d’hora, sortir corrents a pixar i quan estàs engrescat amb alguna olor interessant, apa, et fiquen en aquell habitacle tancat amb rodes, que fa soroll i que es velluga com una atracció de fira. I tu penses: “D’acord, dormiré una mica”. I quan estàs a punt d’agafar la fase REM, van i et fan baixar per anar corrents a veure no sé quin lloc que és ple de runes, o un altre lloc que fa olor a cera cremant i jo m’he de quedar a fora esperant.

Encara que la cosa no s’acaba aquí, noooo. Després de portar-me amunt i abaix, arriba l’hora de dinar. Bé, ells dinen, perquè jo no tasto res. I això que insisteixo i poso les meves famoses expressions de pena. Però res, no piquen. I aprofito per domir un poc més. I tot just estic quedant-me adormit, sortim novament en procesió. Crec que ells en diuen d’això “vacances”, però què voleu que us digui, a mi això em crea estrés vacacional.

Per això estic desitjant que aquests dos comencin a treballar i em deixin tranquil·lament a casa, com sempre. Vull tornar a ser l’amo i senyor del sofà, i deixar de banda aquest estrés que em farà anar al psicòleg…

Klein

Tancat per vacances

No calen paraules, oi? Després de tot l’any treballant, dic jo que em mereixo un descans com Déu mana! Així que desconnectaré del món tot el que pugui, i em dedicaré a fer el meu esport predilecte: el panxing. Res d’ordinador.

Fins aviat!