La síndrome d’Ulises

Ulises és el personatge protagonista de l’Odisea, on Homero relata la tornada a casa d’aquest heroi grec després de la guerra de Troia. El retorn va durar deu anys, temps en què Ulises va viure nombroses aventures i penúries.

És ben conegut el fet que la Psicoanàlisi recorre a mites o produccions artístiques o del folklore popular per reflexionar sobre l’home. Seguint aquesta tradició es parla de la síndrome d’Ulises, una metàfora que fan servir psicòlegs i psiquiatres per descriure una serie de símptomes que presenten les persones que han hagut d’emigrar dels seus països d’origen a la recerca d’uns condicions de vida millors, i deixar allò que coneixen i estimen per aventurar-se en un nou “món” desconegut. Aquesta nova realitat, però, no resulta com ells havien somniat.

A tots ells, ciutadans sovint invisibles per a nosaltres, hi dedico aquesta fotografia.

Lliure associació

La primera noche ellos se acercan y cogen una flor de nuestro jardín,
y no decimos nada…
La segunda noche, ya no se esconden y pisan las flores,
matan nuestro perro y no decimos nada…
Hasta que un día el más frágil de ellos
entra sólo en nuestra casa,
nos roba la luna, y conociendo nuestro miedo
nos arranca la voz de la garganta.
Y porque no dijimos nada
…ya no podemos decir nada.

(Vladimir Mayakovsky)

La Psicoanàlisi diu que la lliure associació consisteix a expressar lliurement tots els pensaments que venen al cap, de forma espontània, o a partir d’una paraula, una imatge, etc.

Aquesta foto em va fer pensar en el poema de Mayakovsky que havia llegit feia temps.