És temps de canvis

Finalment m’he decidit a fer un canvi en la meva “vida fotogràfica”. M’he mantingut fidel a la meva Olympus E-500 durant quasi bé quatre anys. Amb ella he fet moltes fotos i crec que he aprés una mica. Ha estat un temps molt intens, i gràcies a aquesta distracció he conegut molta gent magnífica, amb qui m’uneix la passió per la fotografia i una bona amistat. També he pogut veure materialitzada la meva participació modesta en una exposició col·lectiva, El Factor Humano. Això no té preu!

Ara toca madurar. He estat setmanes llegint comparatives i cercant possibilitats dintre d’Olympus. Per sort, he tingut l’assessorament de l’amic Martín Gallego que m’ha anat ajudant a veure l’equip que millor s’ajusta a les meves necessitats i possibilitats. Lamentablement, no ha pogut ser l’E-30, ja que sembla que a Barcelona és impossible trobar-la (sóc una mica antiquat, i les coses “importants” prefereixo comprar-les en botigues de confiança, què hi farem…).

Entre les altres opcions que hem valorar amb el Martín, finalment m’he decidit per la Nikon D90, amb un objectiu Tamron 17-50 2.8 estabilitzat. No sé com anirà aquesta nova relació, el que sí espero és que sigui tan bona o millor com amb la meva estimada E-500.

 

(Parc de Les Tulleries, París)

(Olympus ·E-500 + Zuiko 14-45mm)

El mes de les estrenes

Setembre és el mes de la diversitat, perquè tornem a la feina (si és que no ho hem fet abans), comença novament l’escola, tornem els col·leccionables de sempre (nines, idiomes i un llarg etcétera). El cas és estrenar alguna cosa nova. Deu ser que això ajuda a entomar l’anomenada “pujada de setembre”. Quan era petit i sentia els pares parlar de la “pujada”, pensava que era que el mes anava amunt, com si l’agost estigués en horitzontal i setembre, en canvi, en vertical. Coses de crios, què hi farem…

El cas és que jo també m’he apuntat a aquesta “moda” de renovar-se o morir. Per això, he canviat la signatura en les meves fotos, de l’anterior “megustamiolympus” al nou “Julio_R2″. No té res a veure amb el meu frikisme per la saga StarWars (francament, m’agrada més Star Trek i el comandant Piccard…). El que deia, que m’he canviat el nick.

I com que no hi ha dos sense tres, estic a l’espera de renovar l’equip fotogràfic. Encara no m’he decidit, perquè estic entre dues opcions (el pressupost és ajustat, no hi ha més). Espero acabar-me de decidir en breu i fer una bona elecció.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Records de París (III)

Hi ha una frase que més o menys diu “París bien vale una misa“. Doncs segur que sí que val unes quantes… I quin millor lloc que la catedral de Notre Damme! Doncs aquí deixo una petita mostra.

Records de París (II)

Uns minuts abans de la foto anterior, mentre encara no plovia, vaig estar fotografiant les escultures i l’exterior del Museu Rodin.

Els turistes ja ho fem això d’estar-nos al davant d’una obra i no pensar que d’altres esperen per admirar-la de més aprop. Així que lluny de desesperar-me, vaig aprofitar la “intromissió” accidental de la turista i la vaig incloure dins la composició. Crec que ha guanyat molt la foto…

Records de París (I)

A l’interior del Museu Rodin, aquesta noia em “proporciona” una composició que no puc obviar. Observa el jardí del Museu sota la pluja.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Un desig per al 2010

Benvolgut Any Nou,

Com que encara no has arribat, vull escriure’t aquest missatge. No, no cal que em donis les gràcies, ho faig de franc, jejeje.

Bé, d’això… que cada 1 de gener arriba un com tu, nou, fresc i carregat de bones intencions. No és que tingui res en contra teu i els teus germans, al contrari; però sí que trobo que és una mica el mateix de cada any, no sé si m’entens: deixar de fumar, posar-se a dieta, tornar a aprendre idiomes, ser amable amb els veïns… Total, que als tres mesos un ja no se’n recorda i hem d’esperar els nou mesos restants per tornar-hi. Diga’m escéptic, què hi farem!

Però per allò de que l’esperança és l’últim que es perd, sí que voldria fer-te una petició, si m’ho permets. Voldria que aquest nou any que està a punt de començar ens serveixi per apropar-nos una mica més els uns als altres. Tan senzill com això. Potser estàs pensant que aquesta petició meva té trampa… Doncs una mica sí que en té. Seria millor demanar altres coses? Probablement. Jo em limito a demanar això. A veure si dintre de dotze mesos en tornem a parlar.

Fins aviat,

Coses que mai no faries despullat

Escolto la notícia en un programa d’humor d’una cadena de televisió que a una revista expliquen coses que es poden fer despullat. Val, cadascú fa el que vol, i més si és en pilotes, oi? Ara que pensant-ho bé, hi ha coses que mai no faries despullat. I per mostra un botó: una trobada d’aficionats a la fotografia.

Us imagineu el grup allà tots despullats, només guarnits amb les bosses i les càmares fotogràfiques? En part, els aficionats sóm una mica com els adolescents d’ara que van ensenyant els “gallumbos” per sobre dels pantalons, però nosaltres amb la marca de la càmara al coll. I si us hi fixeu en la mirada quan es creuen, sembla que fins i tot es parlin: “Ja, ¿con esa fotocopiadora piensas hacer una foto?” “Pues mira que tu con esa càmara que parece sacada de la antigua Grecia“, però tot això sense paraules, només amb imatges. És que ells, els fotògrafs, prefereixen dir-se les coses amb imatges, com que una imatge val més que mil paraules… doncs així estalvien temps i saliva…

In memoriam

Ens vam conèixer l’any 2000, quan tot just començavem la nostra formació de postgrau. Era una de les poques companyes de la meva edat en aquell grup reduït d’alumnes. L’Anna era reservada i discreta però també riallera i molt viva…

Tot just acabàvem la formació, una malaltia injusta, com ho són totes les malalties, la va apartar de la vida acadèmica durant uns pocs mesos, encara que feia esforços per venir a classe i fer vida “normal”. Semblava que la cosa havia anat bé, i semblava que tot havia d’anar bé.

Per les voltes que dóna la vida, vam estar uns quants mesos sense tenir notícies d’ella. Però avui, tot just, un amic comú m’ha comunicat que l’Anna s’ha mort. Aquella injusta malaltia ha tornat per endur-se-la. Aquest cop la malaltia li ha guanyat la partida.

Distant com ets i ja irrecuperable,
no deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

(Miquel Martí i Pol)

Descansa en pau, Anna.