“De vez en cuando la vida nos gasta una broma y nos despertamos sin saber qué pasa…“. És el que diu la cançó d’en Serrat. Aquests dies tinc aquesta cançó al cap, com si fos un mantra. I he de reconèixer que, tot i agradar-me la lletra, me l’agafo pel costat del desconsol. Sí, no puc evitar sentir-me d’aquesta manera. Cadascú té les preocupacions que té. N’hi ha que tenen motius més consistents i, a estones em sembla que el per què del meu desconsol pot semblar una frivolitat. Hi ha qui aquests dies ha plorat la mort del M. Jackson. Ho sento, a mi el paio aquest descolorit no em despertava cap emoció, què hi farem.
El meu gos, l’alegria de casa des de fa quasi bé 10 anys, està malalt. El dimarts el vam haver de dur d’urgència al veterinari. Semblava un pinçament però va acabar sent un diagnòstic d’hèrnia discal. Allà estàvem a la consulta del veterinari, ell mirant-nos amb cara de no entendre res del que li estava passant. La veterinària que ens va atendre (molt bé per cert) esperava la nostra decisió, perquè no hi havia altra opció que la quirúrgica. En aquests moments un pensa què difícil és això de decidir el destí d’un altre, sigui aquest animal racional o no… Decidim tirar endavant, sabent que el resultat és incert.
En fi, que l’operació va anar bé, des del punt de vista tècnic. El pronòstic de recuperació ja és una altra història. De moment té sensibilitat en una cama, l’altra sembla més afectada. La veterinària diu que és molt aviat per dir res concret, però que caldrà un treball de mesos perquè torni a ser el d’abans. Jo m’he agafat a aquestes paraules com un clau ardent, perquè això que li ha passat al meu gos no és una broma que desapareix un cop et lleves del llit.
Espero anar actualitzant aquest blog meu tant com em sigui possible, amb el desig que el meu amic tingui una bona recuperació i torni a alegrar-nos la vida com fins ara.
Fins aviat
