Introspecció

Cada vegada m’agrada més aquest tipus de fotografia, on la presència humana és el fonamental de la imatge.

L’home de la fotografia anava passejant per la platja, semblava gaudint de la tranquil·litat d’aquelles hores, sense els sorolls ni les gentades pròpies de l’estiu. Per sort a l’hivern, la platja està relativament buida. Aquests passejos conviden a pensar.

Passejant per la platja, Sitges (Barcelona)

(Nikon D90 + Sigma 50-200mm)

 

Veig que el modest objectiu 50-200mm de Sigma fa la seva feina…

L’última!! (de l’any, s’entén)

Doncs aquesta serà l’última foto de l’any que pujaré per aquí. Perquè encara em queden moltes fotos però el temps és implacable (i sent realistes, tampoc pujaré totes les fotos que tincs, que seria una feinada…).

En tot cas, aquesta última està feta pensant en vosaltres lectors anònims i no tan anònims alguns.

Desitjar-vos molta energia per encarar el nou any, que espero i desitjo que ens porti bones notícies per a tots.

Salut!

(Interior de l’església de Santa Maria del Mar, Barcelona)

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

Finalment sí: exposició “El Pont del Petroli: 25 mirades”

Doncs això, que finalment hem inaugurat la nostra exposició fotogràfica col·lectiva “El Pont del Petroli: 25 mirades”. Al centre cívic Dalt la Vila de Badalona, fins el 22 de decembre.

Deitjo que us agradi!

Pont del Petroli (Badalona)

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

Començo nous projectes

Estic ficat en un nou projecte. Bé, en més d’un per ser més exactes. Un és més lúdic i relacionat amb el tema fotogràfic. Ja l’he avançat en el blog, i és la nova exposició fotogràfica col·lectiva sobre el pont del petroli de Badalona.

No us dic que també m’agradaria poder fer (algun dia) una exposició en solitari… Bé, això ho deixo per a més endavant, si mai sorgeix la possibilitat (s’accepten idees, suggeriments, recomenacions!!!!).

L’altre projecte té a veure amb la meva formació acadèmica i professional. Després d’un temps, torno a la universitat a estudiar. Com que no tinc suficient amb la feina i la passió fotogràfica, ara em dóna per agafar els llibres de nou… De fet, mai he deixat d’estudiar d’una o una altra manera (cursos, seminaris…).  “El saber no ocupa lugar” que diu la meva mare, però clar, ella no sap l’espai que ocupen els llibres, els apunts, les revistes…

Suposo que a partir d’ara, i aprofitant les moltes lectures que hauré de fer, inclouré algun comentari o text de referència. Ja veurem.

P.D.:Per sort, no hauré de dur uniforme

El mes de les estrenes

Setembre és el mes de la diversitat, perquè tornem a la feina (si és que no ho hem fet abans), comença novament l’escola, tornem els col·leccionables de sempre (nines, idiomes i un llarg etcétera). El cas és estrenar alguna cosa nova. Deu ser que això ajuda a entomar l’anomenada “pujada de setembre”. Quan era petit i sentia els pares parlar de la “pujada”, pensava que era que el mes anava amunt, com si l’agost estigués en horitzontal i setembre, en canvi, en vertical. Coses de crios, què hi farem…

El cas és que jo també m’he apuntat a aquesta “moda” de renovar-se o morir. Per això, he canviat la signatura en les meves fotos, de l’anterior “megustamiolympus” al nou “Julio_R2″. No té res a veure amb el meu frikisme per la saga StarWars (francament, m’agrada més Star Trek i el comandant Piccard…). El que deia, que m’he canviat el nick.

I com que no hi ha dos sense tres, estic a l’espera de renovar l’equip fotogràfic. Encara no m’he decidit, perquè estic entre dues opcions (el pressupost és ajustat, no hi ha més). Espero acabar-me de decidir en breu i fer una bona elecció.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Records de París (II)

Uns minuts abans de la foto anterior, mentre encara no plovia, vaig estar fotografiant les escultures i l’exterior del Museu Rodin.

Els turistes ja ho fem això d’estar-nos al davant d’una obra i no pensar que d’altres esperen per admirar-la de més aprop. Així que lluny de desesperar-me, vaig aprofitar la “intromissió” accidental de la turista i la vaig incloure dins la composició. Crec que ha guanyat molt la foto…

Records de París (I)

A l’interior del Museu Rodin, aquesta noia em “proporciona” una composició que no puc obviar. Observa el jardí del Museu sota la pluja.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Coses que mai no faries despullat

Escolto la notícia en un programa d’humor d’una cadena de televisió que a una revista expliquen coses que es poden fer despullat. Val, cadascú fa el que vol, i més si és en pilotes, oi? Ara que pensant-ho bé, hi ha coses que mai no faries despullat. I per mostra un botó: una trobada d’aficionats a la fotografia.

Us imagineu el grup allà tots despullats, només guarnits amb les bosses i les càmares fotogràfiques? En part, els aficionats sóm una mica com els adolescents d’ara que van ensenyant els “gallumbos” per sobre dels pantalons, però nosaltres amb la marca de la càmara al coll. I si us hi fixeu en la mirada quan es creuen, sembla que fins i tot es parlin: “Ja, ¿con esa fotocopiadora piensas hacer una foto?” “Pues mira que tu con esa càmara que parece sacada de la antigua Grecia“, però tot això sense paraules, només amb imatges. És que ells, els fotògrafs, prefereixen dir-se les coses amb imatges, com que una imatge val més que mil paraules… doncs així estalvien temps i saliva…

In memoriam

Ens vam conèixer l’any 2000, quan tot just començavem la nostra formació de postgrau. Era una de les poques companyes de la meva edat en aquell grup reduït d’alumnes. L’Anna era reservada i discreta però també riallera i molt viva…

Tot just acabàvem la formació, una malaltia injusta, com ho són totes les malalties, la va apartar de la vida acadèmica durant uns pocs mesos, encara que feia esforços per venir a classe i fer vida “normal”. Semblava que la cosa havia anat bé, i semblava que tot havia d’anar bé.

Per les voltes que dóna la vida, vam estar uns quants mesos sense tenir notícies d’ella. Però avui, tot just, un amic comú m’ha comunicat que l’Anna s’ha mort. Aquella injusta malaltia ha tornat per endur-se-la. Aquest cop la malaltia li ha guanyat la partida.

Distant com ets i ja irrecuperable,
no deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

(Miquel Martí i Pol)

Descansa en pau, Anna.