L’última!! (de l’any, s’entén)

Doncs aquesta serà l’última foto de l’any que pujaré per aquí. Perquè encara em queden moltes fotos però el temps és implacable (i sent realistes, tampoc pujaré totes les fotos que tincs, que seria una feinada…).

En tot cas, aquesta última està feta pensant en vosaltres lectors anònims i no tan anònims alguns.

Desitjar-vos molta energia per encarar el nou any, que espero i desitjo que ens porti bones notícies per a tots.

Salut!

(Interior de l’església de Santa Maria del Mar, Barcelona)

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

Finalment sí: exposició “El Pont del Petroli: 25 mirades”

Doncs això, que finalment hem inaugurat la nostra exposició fotogràfica col·lectiva “El Pont del Petroli: 25 mirades”. Al centre cívic Dalt la Vila de Badalona, fins el 22 de decembre.

Deitjo que us agradi!

Pont del Petroli (Badalona)

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

Nova exposició fotogràfica col·lectiva: “El Pont del Petroli: 25 miradas”

El proper mes de novembre participo per segona vegada en una exposició fotogràfica col·lectiva. Aquesta portarà per títol “El Pont del Petroli, 25 miradas“. Es tracta d’una exposició monogràfica sobre el pont del petroli de Badalona, nova icona de la ciutat.

Bona part dels participants en aquesta nova aventura són “vells” coneguts, ja que són fotògrafs amateurs des de fa molt de temps, i han participat en l’anterior exposició col·lectiva “El Factor Humano”. Doncs bé, uns quants d’aquests, agrupats en un altre grup Flickr (“La Banda del Charco & Cía), tornem a la càrrega amb aquesta nova col·lecció de fotografies. Es tracta de fer, o d’intentar fer, 25 mirades diferents o personals d’un mateix element, el pont.

Segur que sortirà una expisició ben interessant. De seguida que tinguem més informació, anirem actualitzant.

 

De moment, no he decidit amb quina foto participo. Potser és alguna d’aquestes, o potser trio una altra, ja veurem.

El retorn de la rutina

Després d’uns dies de merescut descans, ja tornem a la rutina del dia a dia. És curiós veure que, any rere any, hi ha coses que es repeteixen en acabar-se l’estiu: la tornada a l’escola o la feina, apurar els últims dies de sol per anar a mantenir el broncejat de l’estiu, els Corticoles d’El Corte Inglés, etc. Potser el producte estrella de la tornada a la rutina diària siguin els col·leccionables. Hi ha que veure la quantitat de col·leccions que hi ha als kioskos. N’hi ha per a tots els gustos i butxaques: cases de nines, pel·lícules en DVD, maquetes, etc. És un fenomen social digne d’estudi.

En fi, que després dels dies de sol, les cervessetes a les terrasses dels bars i les tapetes, la realitat del mes de setembre s’imposa i tornem a la “normalitat”. L’estiu ja és un record en la nostra memòria, que sobreviurà durant un temps, potser esgotant el seu alé a l’espera del revelat de fotos al Fotoprix. Mentrestant, somniarem amb les vacances de Nadal. Però això ja és una altra història, oi?

Dret a una mort digna

Entenc que és un tema controvertit i de difícil “solució”, però cadascú té el seu parer i com que som lliures de pensar i creure el que volguem, tothom pot dir la seva.

Quan buscava per la xarxa algun web que en parlés del tema, vaig trobar-ne dos que proposaven postures diametralment oposades. Coses que passen oi? què difícil que és posar-se d’acord. Tanmateix, un s’ha de posicionar en aquesta vida, mai millor dit. Jo crec que vivim en una cultura, l’occidental, que nega la mort com un procés natural. No cal que m’hi extengui, però si fem una ullada al nostre voltant sabreu de què parlo; i per a mostra un botó: per exemple, els tractaments antiedat. Gran negoci, penso jo, sí senyor.

Morir és quelcom tan natural com nèixer. Vaja, que la mort dóna cert sentit a la vida, si més no el sentiment de finitud. Ara que hi ha maneres i maneres de viure. Potser perquè em vaig fent gran, hi penso més sovint (ara em ve allò de dir-vos “Ei, si jo encara sóc molt jove!“). El cas és que la vida, més del que voldríem, ens posa a prova. Recentment he sabut que un amic de la família es troba malalt de càncer. D’entrada, semblava que la cosa aniria bé, perquè avui dia, el càncer ja no es pot considerar una malaltia incurable. Malauradament no és el cas d’aquest conegut. Els metges han confirmat el pitjor pronòstic: li queden pocs mesos de vida. Quina putada!

Recordant aquests webs que havia mirat, pensava què n’és de fàcil opinar sobre la vida dels altres. El tema està en què és el que vol la persona afectada en particular. I si mai em trobo en una situació així, hores d’ara crec que ho tinc clar: tinc dret a una mort digna. Quan un es troba en una situació terminal, del tipus que sigui, quan no hi ha cap raig d’esperança de guariment, qualsevol persona hauria de poder decidir què fer amb el que li resta de vida. Sense crítiques, sense valoracions. No pot ser que s’allargui innecessàriament un final agònic si el malalt no ho vol.

Jo no sé si l’argument “és la voluntat de Déu” em serviria, vaja, estic segur que no. Però aquesta és una opinió meva i, com a tal, discutible.

“Cobardes”, pensaments d’un espectador

Finalment ahir vaig poder veure la nova pel·lícula de José Corbacho i Juan Cruz, així que ja puc opinar.

Li dono 7 punts sobre 10. I que consti que m’ha agradat, tot i que crec que es queda curta. Es queda curta en el sentit que tens la impressió que responsabilitza molt subtilment als protagonistes d’aquest “drama”. Això sí, surts del cinema amb el convenciment que tothom està implicat en trobar una solució a aquestes dificultats anem a dir “modernes”: polítics, professors, pares i alumnes.

Les actituds dels pares implicats, no només el que es va veient durant la pel·lícula sinó també en una escena en què hi ha una reunió de pares amb la directora del centre escolar són calcades de la realitat.

El final… evidentment no us el desvetllaré. Només diré que el trobo molt encertat perquè, en definitiva, si les coses es deixen resoldre per la seva inercia, tots acabem perdem.

El que em va sorprendre, i això no té a veure amb la pel·lícula, va ser la poca assistència de públic: eren quatre persones en total a la sala. Però això ja és un altre tema…

Lliure associació

La primera noche ellos se acercan y cogen una flor de nuestro jardín,
y no decimos nada…
La segunda noche, ya no se esconden y pisan las flores,
matan nuestro perro y no decimos nada…
Hasta que un día el más frágil de ellos
entra sólo en nuestra casa,
nos roba la luna, y conociendo nuestro miedo
nos arranca la voz de la garganta.
Y porque no dijimos nada
…ya no podemos decir nada.

(Vladimir Mayakovsky)

La Psicoanàlisi diu que la lliure associació consisteix a expressar lliurement tots els pensaments que venen al cap, de forma espontània, o a partir d’una paraula, una imatge, etc.

Aquesta foto em va fer pensar en el poema de Mayakovsky que havia llegit feia temps.

Fenòmens inexplicables

Porto uns dies patint les conseqüències d’un fenomen inexplicable: el meu ordinador funciona com si estigués dotat de voluntat pròpia. La cosa va més o menys així: un bon dia, en encendre l’ordinador, apareix un missatge a la pantalla (“Disk failure”). Agrairia que els fabricants fossin tan amables de traduir aquests agradables missatges a una llengua més comprensible, però això és una altra qüestió. Total, que després de demanar-me el disc de sistema per recuperar no-sé-què (ja hi tornem, amb nous missatges incomprensibles…), sembla que agafa carrerilla! Però com acostuma a passar, segons un tal Murphy, la cosa acaba malament just en el moment en què més pressa tens. En definitiva, que no funciona.

Me l’emporto a la botiga, amb l’esperança que algú sabrà dir-me quin mal pateix i em doni la corresponent fórmula magistral. I apareix novament el Murphy dels nassos: “¿qué te juegas a que funciona?”. Dit i fet, l’ordinador no mostra cap senyal, cap símptoma de funcionament anòmal. El “metge” no té cap explicació física per al seu mal i addueix no sé quina història d’un tal corrent elèctric. I cap a casa, després de tenir-lo uns dies ingressat.

Arribem a casa i sembla que el “refredat” ja està oblidat i funciona com sempre. Però dos setmanes més tard, els símptomes reapareixen. Truquem al “metge” i ens diu que el portem abans no empitjori (però què més pot passar? Si el tal Murphy estigués per aquí a prop alguna em diria). Repeteixen les proves i les “analítiques”. El diagnòstic no pot ser més dramàtic: “Al teu ordinador no li passa res, això és un problema elèctric”. Resumint: que m’he de comprar un SAI (“¿Qué dices tu que què?”) perquè protegeixi l’ordinador de les oscil·lacions elèctriques (ostres, un preservatiu informàtic!).

P.D.: De moment, l’ordinador funciona i, a més, he pogut recuperar unes fotos que encara no havia arxivat en CD. No, si encara hauré d’estar agraït al Murphy dels pebrots.

D’una tirada

Tothom m’ha parlat del llibre “El nen del pijama de ratlles“: que és boníssim, com és que no te l’has llegit, etc. Finalment ho he fet. Me l’han regalat pel Sant Jordi. Així que diumenge, després de sopar, em fico de ple en la lectura. I me l’he llegit d’una tirada. Sí. Em va enganxar de ple des de la primera pàgina. Només una aturada tècnica de 5 minuts per fer café i segueixo.

M’agrada com està escrit. És molt interessant observar des d’una altra perspectiva (sí, sí… ja ho dic en l’encapçalament del blog!). I Bruno, que així s’anomena el protagonista, ens dóna una altra perspectiva dels fets que viu.

“Y hasta aquí puedo leer” com deien en aquell famós concurs televisiu. Si en teniu interès, llegiu-lo. A mi m’ha agradat molt. Us emocionarà, segur!

Empatia

Això de ser empàtic és tot un repte. Dic això pensant la definició d’aquest mot al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Diu: “comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona“.
Comprendre les emocions d’un altre, però des del seu punt de vista, no des del nostre. Això suposa un exercici mental complex: renunciar al nostre particular prisma i situar-nos en allò que pensem que és l’altre.
Ja m’he fet un embolic… A veure, a veure… Em fico en el cap de l’altre (metafòricament parlant, s’entén) i sento el que ell sent, però com si fos ell mateix… Buff!!
Doncs bé, l’altre dia vaig fer un intent d’empatitzar amb el meu gos. Sí, sí, tal com sona. Així que càmera en mà, vaig mirar de veure el món des de la seva perspectiva.

Només un momentet, eh, perquè no crec que explicar-li tot això al guàrdia de torn m’hagués lliurat d’una multa si em veu pixant un arbre, tot i estar empatitzant amb el gosset. Oi que m’enteneu?
Com deia aquell: “Reflexionem-hi, reflexionem-hi“.