Al voltant de 15.000 participants han estat corrent pels carrers de la ciutat. N’hi havia de totes les edats, colors i condicions físiques. Impresionava veure les seves expressions d’esforç. Córrer 42km no és qualsevol cosa.
Els que participàvem com a espectadors animàvem i engrescàvem els corredors, mentre molts d’ells somreien o saludaven.
Potser algun any d’aquests em decideixo a participar…
(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)
Doncs aquesta serà l’última foto de l’any que pujaré per aquí. Perquè encara em queden moltes fotos però el temps és implacable (i sent realistes, tampoc pujaré totes les fotos que tincs, que seria una feinada…).
En tot cas, aquesta última està feta pensant en vosaltres lectors anònims i no tan anònims alguns.
Desitjar-vos molta energia per encarar el nou any, que espero i desitjo que ens porti bones notícies per a tots.
Salut!
(Interior de l’església de Santa Maria del Mar, Barcelona)
(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)
Estic ficat en un nou projecte. Bé, en més d’un per ser més exactes. Un és més lúdic i relacionat amb el tema fotogràfic. Ja l’he avançat en el blog, i és la nova exposició fotogràfica col·lectiva sobre el pont del petroli de Badalona.
No us dic que també m’agradaria poder fer (algun dia) una exposició en solitari… Bé, això ho deixo per a més endavant, si mai sorgeix la possibilitat (s’accepten idees, suggeriments, recomenacions!!!!).
L’altre projecte té a veure amb la meva formació acadèmica i professional. Després d’un temps, torno a la universitat a estudiar. Com que no tinc suficient amb la feina i la passió fotogràfica, ara em dóna per agafar els llibres de nou… 
De fet, mai he deixat d’estudiar d’una o una altra manera (cursos, seminaris…). “El saber no ocupa lugar” que diu la meva mare, però clar, ella no sap l’espai que ocupen els llibres, els apunts, les revistes…
Suposo que a partir d’ara, i aprofitant les moltes lectures que hauré de fer, inclouré algun comentari o text de referència. Ja veurem.
P.D.:Per sort, no hauré de dur uniforme 
Escolto la notícia en un programa d’humor d’una cadena de televisió que a una revista expliquen coses que es poden fer despullat. Val, cadascú fa el que vol, i més si és en pilotes, oi? Ara que pensant-ho bé, hi ha coses que mai no faries despullat. I per mostra un botó: una trobada d’aficionats a la fotografia.
Us imagineu el grup allà tots despullats, només guarnits amb les bosses i les càmares fotogràfiques? En part, els aficionats sóm una mica com els adolescents d’ara que van ensenyant els “gallumbos” per sobre dels pantalons, però nosaltres amb la marca de la càmara al coll. I si us hi fixeu en la mirada quan es creuen, sembla que fins i tot es parlin: “Ja, ¿con esa fotocopiadora piensas hacer una foto?” “Pues mira que tu con esa càmara que parece sacada de la antigua Grecia“, però tot això sense paraules, només amb imatges. És que ells, els fotògrafs, prefereixen dir-se les coses amb imatges, com que una imatge val més que mil paraules… doncs així estalvien temps i saliva…
Feu servir el transport públic. Sí. Sobretot ara que el preu dels carburants està pels núbols. Però també hi ha altres opcions més ecològiques, com ara la bicicleta. I és que està de moda ser ecològic.
A mi m’agrada la bicicleta, llàstima que treballo fora de la Barcelona, i anar en bici suposa més temps encara que amb la nostra estimada Renfe-rodalies. Però reconec que per ciutat, la bici és un gran invent (després venen aquells que tenen la mà fluixa i te la prenen, però això ja és una altra història…).
Total, que ves per on, he decidit fer una mica de vida sana, i he agafat la bici per moure’m per Barcelona. Déu n’hi do els carrils bici. Estan força bé en general. Vist així, entenc que el bicing, aquest nou sistema de transport urbà de pagament, sigui un éxit.
I sempre hi ha un però, oi? M’he fixat aquests dies que hi ha quantitat de punts bicing. Paga i agafa una bici. Cadascú fa el que vol amb els seus diners, faltaria més! Ara que jo que ja fa anys que la tinc, vull dir que ja la vaig pagar fa anys, tinc un petit problema: on carai aparco la meva bicicleta. Perquè si la lligo a un arbre, venen aquells de color blau com l’aigua i me la prenen, i el mateix passa si la lligo a qualsevol altre objecte que pertanyi al mobiliari urbà. Vaja, que tinc dues opcions: o carrego amb ella, o la deixo a casa i pago el bicing.
Serà que sóc català, però… perquè hi ha tants bicings de pagament i tan pocs d’aquells dits “gratuïts”?. Al meu barri, n’hi ha un, avui l’he vist. He estat a punt de plorar de l’emoció, ja pensava que eren una llegenda urbana!!!. Més maco ell. Això sí, hi caben sis bicicletes.
En fi, que ara que he decidit fer una mica d’esport, tinc un seriós problema.
Clar que una altra opció seria canviar-me la bici per una d’aquestes d’alumini que es pleguen i que la portes com si fos una maleta petita. Ho he pensat, eh!, però vistos els preus, em quedo amb la meva antiga bicileta. M’agrada. Ja pensaré què faig amb ella quan vagi a fer un encàrrec pel centre de la ciutat. Potser al Corte Inglés me la deixen entrar…
