Feu servir el transport públic. Sí. Sobretot ara que el preu dels carburants està pels núbols. Però també hi ha altres opcions més ecològiques, com ara la bicicleta. I és que està de moda ser ecològic.

A mi m’agrada la bicicleta, llàstima que treballo fora de la Barcelona, i anar en bici suposa més temps encara que amb la nostra estimada Renfe-rodalies. Però reconec que per ciutat, la bici és un gran invent (després venen aquells que tenen la mà fluixa i te la prenen, però això ja és una altra història…).

Total, que ves per on, he decidit fer una mica de vida sana, i he agafat la bici per moure’m per Barcelona. Déu n’hi do els carrils bici. Estan força bé en general. Vist així, entenc que el bicing, aquest nou sistema de transport urbà de pagament, sigui un éxit.

I sempre hi ha un però, oi? M’he fixat aquests dies que hi ha quantitat de punts bicing. Paga i agafa una bici. Cadascú fa el que vol amb els seus diners, faltaria més! Ara que jo que ja fa anys que la tinc, vull dir que ja la vaig pagar fa anys, tinc un petit problema: on carai aparco la meva bicicleta. Perquè si la lligo a un arbre, venen aquells de color blau com l’aigua i me la prenen, i el mateix passa si la lligo a qualsevol altre objecte que pertanyi al mobiliari urbà. Vaja, que tinc dues opcions: o carrego amb ella, o la deixo a casa i pago el bicing.

Serà que sóc català, però… perquè hi ha tants bicings de pagament i tan pocs d’aquells dits “gratuïts”?. Al meu barri, n’hi ha un, avui l’he vist. He estat a punt de plorar de l’emoció, ja pensava que eren una llegenda urbana!!!. Més maco ell. Això sí, hi caben sis bicicletes.

En fi, que ara que he decidit fer una mica d’esport, tinc un seriós problema.

Clar que una altra opció seria canviar-me la bici per una d’aquestes d’alumini que es pleguen i que la portes com si fos una maleta petita. Ho he pensat, eh!, però vistos els preus, em quedo amb la meva antiga bicileta. M’agrada. Ja pensaré què faig amb ella quan vagi a fer un encàrrec pel centre de la ciutat. Potser al Corte Inglés me la deixen entrar…

Entenc que és un tema controvertit i de difícil “solució”, però cadascú té el seu parer i com que som lliures de pensar i creure el que volguem, tothom pot dir la seva.

Quan buscava per la xarxa algun web que en parlés del tema, vaig trobar-ne dos que proposaven postures diametralment oposades. Coses que passen oi? què difícil que és posar-se d’acord. Tanmateix, un s’ha de posicionar en aquesta vida, mai millor dit. Jo crec que vivim en una cultura, l’occidental, que nega la mort com un procés natural. No cal que m’hi extengui, però si fem una ullada al nostre voltant sabreu de què parlo; i per a mostra un botó: per exemple, els tractaments antiedat. Gran negoci, penso jo, sí senyor.

Morir és quelcom tan natural com nèixer. Vaja, que la mort dóna cert sentit a la vida, si més no el sentiment de finitud. Ara que hi ha maneres i maneres de viure. Potser perquè em vaig fent gran, hi penso més sovint (ara em ve allò de dir-vos “Ei, si jo encara sóc molt jove!“). El cas és que la vida, més del que voldríem, ens posa a prova. Recentment he sabut que un amic de la família es troba malalt de càncer. D’entrada, semblava que la cosa aniria bé, perquè avui dia, el càncer ja no es pot considerar una malaltia incurable. Malauradament no és el cas d’aquest conegut. Els metges han confirmat el pitjor pronòstic: li queden pocs mesos de vida. Quina putada!

Recordant aquests webs que havia mirat, pensava què n’és de fàcil opinar sobre la vida dels altres. El tema està en què és el que vol la persona afectada en particular. I si mai em trobo en una situació així, hores d’ara crec que ho tinc clar: tinc dret a una mort digna. Quan un es troba en una situació terminal, del tipus que sigui, quan no hi ha cap raig d’esperança de guariment, qualsevol persona hauria de poder decidir què fer amb el que li resta de vida. Sense crítiques, sense valoracions. No pot ser que s’allargui innecessàriament un final agònic si el malalt no ho vol.

Jo no sé si l’argument “és la voluntat de Déu” em serviria, vaja, estic segur que no. Però aquesta és una opinió meva i, com a tal, discutible.

“La suerte está echada” és el que pensava mentre creuava la porta per accedir al jutjat. El vigilant parlava amb un operari de manteniment mentre un servidor, preocupat per com acabaria el dia, anava buidant les butxaques de qualsevol objecte metàl·lic abans de passar pel maleït escànner. Algun dia parlaré de com resulten d’incòmodes aquestes mesures de seguretat, sobretot quan portes més d’un joc de claus i diverses monedes repartides en les butxaques dels pantalons.

Bé. El que deia: el vigilant amb la seva conversa, i jo despullant les meves misèries en aquella asèptica safata. L’home no sembla que li amoïnés el que jo anava fent (total, ho veu tantes vegades al dia que esdevé una rutina). Al final, amb cara d’idiota li pregunto: “¿El casco también?“. Amb la mateixa parsimònia que estava escoltant al de manteniment, em mira i em diu: “Pasa, pasa“. Camí de l’ascensor, veig que hi ha una càmara de seguretat. Ara començo a entendre això de sentir-se vigilat pel Gran Hermano…

Ja estic a l’ascensor. Al meu costat una senyora jove, amb cartera de pell a una mà i una pila de documents a l’altre. Serà la meva part contrària? No, què va, ella baixa dos pisos abans. Miro el rellotge: encara no és l’hora. L’advocat m’ha citat a les 11:15, i encara falten deu minuts llargs.

“Tercera planta“, resona dintre l’ascensor, amb aquella veu robotitzada que et fa mirar de costat, no sigui que hi hagi un Terminator d’aquells amagats apuntant-te amb la seva pistola làser.

Un cop a fora, em trobo amb la cara del procurador. Mostra una expressió contrariada. “Ai, ai, que al final no arribarem a un acord… Si l’advocat m’havia dit que la part contrària s’avenia a fer un pacte sense anar a judici“. Després d’uns segons de neguit, el procurador m’informa que hi ha un retard, i que haurem d’esperar que l’altre advocada s’hi presenti.

L’espera es fa llarga. Miro la meva cartera, i m’adono que no porto cap llibre a sobre amb que fer més lleugera l’espera. Quinze minuts. Allà no s’hi presenta ningú. Un pensament apareix de sobte al meu cap: “Les lleis de Murphy” (sí, ja sabeu, aquell doctor mundialment conegut per les seves veritats incombustibles i sempre malvingudes!). I quan ja anava a enumerar la primera de les lleis d’aquest paio, apareix una senyora amb una capa de color negre, com si anés vestida de companya de Batman i em pregunta si jo sóc l’actor. Però, què tinc cara de presentar-me a un càsting jo? (això és una reflexió meva, oi?, ja us imagineu que aquest comentari sarcàstic no hauria estat una bona manera de començar…). També queda per a un altre dia això dels llenguatges. Sí, cada professió té la seva manera de parlar, el seu argot. Algun dia m’hi posaré amb això.

Tornant al que deia. La senyora em demana el nom i em diu si estic aquí per l’assumpte relacionat amb una moto. Li confirmo el que em diu, de forma breu. Em diu que m’esperi. Clar senyora, és el que estic fent!

A l’hora arriba la resta de personal que ha d’intervenir en l’acord. El meu advocat m’explica com anirà la cosa: la part contrària es fa càrrec del 90% de l’import de la meva reclamació i així no anem a judici. L’advocat em diu que és un tracte “just” però que decideixi jo mateix. Mentre ho penso, veig el meu expedient, amb més de 50 fulls… més els papers dels altres, més el que hi ha al jutjat… quina burocràcia! Finalment accepto el tracte “just” i acordem que ens trobarem un altre dia per fer l’ingrés. Tot legal, tot ben asèptic.

Quan surto del jutjat, veig un altre vigilant. Ni tan sols saluda en veure’m sortir. Potser no ha escoltat el meu “adéu”, o estava engrescat en els seus pensaments, o qualsevol altra raó. No m’agraden els jutjats, què hi farem. Sort que no m’hi dedico!

Bajas la cabeza hacia el suelo
y el tono de tu voz confiesa que a veces,
cuando te enfadas tanto
que hasta te cambia la mirada,
sientes rabia de no poder unir la tierra firme
y la vastedad del océano,
el mar, como simplificas.

Ventura Camacho (2006): Alas de insecto. Granada: Ed. Alea Blanca

Ulises és el personatge protagonista de l’Odisea, on Homero relata la tornada a casa d’aquest heroi grec després de la guerra de Troia. El retorn va durar deu anys, temps en què Ulises va viure nombroses aventures i penúries.

És ben conegut el fet que la Psicoanàlisi recorre a mites o produccions artístiques o del folklore popular per reflexionar sobre l’home. Seguint aquesta tradició es parla de la síndrome d’Ulises, una metàfora que fan servir psicòlegs i psiquiatres per descriure una serie de símptomes que presenten les persones que han hagut d’emigrar dels seus països d’origen a la recerca d’uns condicions de vida millors, i deixar allò que coneixen i estimen per aventurar-se en un nou “món” desconegut. Aquesta nova realitat, però, no resulta com ells havien somniat.

A tots ells, ciutadans sovint invisibles per a nosaltres, hi dedico aquesta fotografia.

Segons publica la revista del Consejo General de Colegios Oficiales de Psicólogos, les dades de l’última Encuesta Nacional de Salud (2006-2007) són clares: més del 20% de la població espanyola presenta risc de patir problemes de salut mental. Tot i això, el nombre de places ofertades per a la formació especialitzada adreçada als psicólegs és insuficient. Per a l’any 2008 s’ofereixen 107 a tot el territori nacional. Es presenten 1953 solicituds, és a dir, 18,25 solicitants per plaça. Això contrasta amb les places ofertades per als metges: 7470 places, que han tingut 10620 solicituds; per tant, 1.63 solicitants per plaça.

Per altra banda, l’estudi del Consell Assessor de Salut Mental de Catalunya diu que al menys un 30% dels pacients atesos en els Centres d’Atenció Primària presenten algun problema de salut mental.

Què fer amb aquesta demanda? Més medicació o més psicoteràpia? Cap solució exclou l’altre, però potser les autoritats sanitàries haurien de començar a creure de debó que els tractaments psicoterapèutics no mèdics són efectius. Hi ha països del nostre entorn, com Finlàndia per exemple, que ho tenen molt clar.

Per què serà que a casa nostre les coses bones sempre arriben amb retard? Potser és que venen amb tren…

Finalment ahir vaig poder veure la nova pel·lícula de José Corbacho i Juan Cruz, així que ja puc opinar.

Li dono 7 punts sobre 10. I que consti que m’ha agradat, tot i que crec que es queda curta. Es queda curta en el sentit que tens la impressió que responsabilitza molt subtilment als protagonistes d’aquest “drama”. Això sí, surts del cinema amb el convenciment que tothom està implicat en trobar una solució a aquestes dificultats anem a dir “modernes”: polítics, professors, pares i alumnes.

Les actituds dels pares implicats, no només el que es va veient durant la pel·lícula sinó també en una escena en què hi ha una reunió de pares amb la directora del centre escolar són calcades de la realitat.

El final… evidentment no us el desvetllaré. Només diré que el trobo molt encertat perquè, en definitiva, si les coses es deixen resoldre per la seva inercia, tots acabem perdem.

El que em va sorprendre, i això no té a veure amb la pel·lícula, va ser la poca assistència de públic: eren quatre persones en total a la sala. Però això ja és un altre tema…

La primera noche ellos se acercan y cogen una flor de nuestro jardín,
y no decimos nada…
La segunda noche, ya no se esconden y pisan las flores,
matan nuestro perro y no decimos nada…
Hasta que un día el más frágil de ellos
entra sólo en nuestra casa,
nos roba la luna, y conociendo nuestro miedo
nos arranca la voz de la garganta.
Y porque no dijimos nada
…ya no podemos decir nada.

(Vladimir Mayakovsky)

La Psicoanàlisi diu que la lliure associació consisteix a expressar lliurement tots els pensaments que venen al cap, de forma espontània, o a partir d’una paraula, una imatge, etc.

Aquesta foto em va fer pensar en el poema de Mayakovsky que havia llegit feia temps.

Porto uns dies patint les conseqüències d’un fenomen inexplicable: el meu ordinador funciona com si estigués dotat de voluntat pròpia. La cosa va més o menys així: un bon dia, en encendre l’ordinador, apareix un missatge a la pantalla (”Disk failure”). Agrairia que els fabricants fossin tan amables de traduir aquests agradables missatges a una llengua més comprensible, però això és una altra qüestió. Total, que després de demanar-me el disc de sistema per recuperar no-sé-què (ja hi tornem, amb nous missatges incomprensibles…), sembla que agafa carrerilla! Però com acostuma a passar, segons un tal Murphy, la cosa acaba malament just en el moment en què més pressa tens. En definitiva, que no funciona.

Me l’emporto a la botiga, amb l’esperança que algú sabrà dir-me quin mal pateix i em doni la corresponent fórmula magistral. I apareix novament el Murphy dels nassos: “¿qué te juegas a que funciona?”. Dit i fet, l’ordinador no mostra cap senyal, cap símptoma de funcionament anòmal. El “metge” no té cap explicació física per al seu mal i addueix no sé quina història d’un tal corrent elèctric. I cap a casa, després de tenir-lo uns dies ingressat.

Arribem a casa i sembla que el “refredat” ja està oblidat i funciona com sempre. Però dos setmanes més tard, els símptomes reapareixen. Truquem al “metge” i ens diu que el portem abans no empitjori (però què més pot passar? Si el tal Murphy estigués per aquí a prop alguna em diria). Repeteixen les proves i les “analítiques”. El diagnòstic no pot ser més dramàtic: “Al teu ordinador no li passa res, això és un problema elèctric”. Resumint: que m’he de comprar un SAI (”¿Qué dices tu que què?”) perquè protegeixi l’ordinador de les oscil·lacions elèctriques (ostres, un preservatiu informàtic!).

P.D.: De moment, l’ordinador funciona i, a més, he pogut recuperar unes fotos que encara no havia arxivat en CD. No, si encara hauré d’estar agraït al Murphy dels pebrots.

Tothom m’ha parlat del llibre “El nen del pijama de ratlles“: que és boníssim, com és que no te l’has llegit, etc. Finalment ho he fet. Me l’han regalat pel Sant Jordi. Així que diumenge, després de sopar, em fico de ple en la lectura. I me l’he llegit d’una tirada. Sí. Em va enganxar de ple des de la primera pàgina. Només una aturada tècnica de 5 minuts per fer café i segueixo.

M’agrada com està escrit. És molt interessant observar des d’una altra perspectiva (sí, sí… ja ho dic en l’encapçalament del blog!). I Bruno, que així s’anomena el protagonista, ens dóna una altra perspectiva dels fets que viu.

“Y hasta aquí puedo leer” com deien en aquell famós concurs televisiu. Si en teniu interès, llegiu-lo. A mi m’ha agradat molt. Us emocionarà, segur!