El proper dijous 14 de gener de 2010, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a Barcelona ciutat, tindrà lloc la primera exposició fotogràfica del grup de Flickr “El Factor Humano”. Aquest és el rétol que l’anuncia, obra d’en Duarja (nick).

“El Factor Humano” és un grup de la plataforma Flickr que aglutina un col·lectiu cada dia més nombrós d’amants de la fotografia, on l’únic requisit és participar amb imatges on la persona humana sigui una part important de la composició.

El que va ser un grupet d’amics, s’ha anat ampliant a un de més de 1000 persones, amb aquests interessos comuns.

Entre uns i altres hem anat gestant la idea d’una exposició fotogràfica. Un total de 60 fotografies, de 60 participants del grup, seran les que configurin el material d’aquesta exposició.

Esperem que l’exposició serà tot un éxit.

Escolto la notícia en un programa d’humor d’una cadena de televisió que a una revista expliquen coses que es poden fer despullat. Val, cadascú fa el que vol, i més si és en pilotes, oi? Ara que pensant-ho bé, hi ha coses que mai no faries despullat. I per mostra un botó: una trobada d’aficionats a la fotografia.

Us imagineu el grup allà tots despullats, només guarnits amb les bosses i les càmares fotogràfiques? En part, els aficionats sóm una mica com els adolescents d’ara que van ensenyant els “gallumbos” per sobre dels pantalons, però nosaltres amb la marca de la càmara al coll. I si us hi fixeu en la mirada quan es creuen, sembla que fins i tot es parlin: “Ja, ¿con esa fotocopiadora piensas hacer una foto?” “Pues mira que tu con esa càmara que parece sacada de la antigua Grecia“, però tot això sense paraules, només amb imatges. És que ells, els fotògrafs, prefereixen dir-se les coses amb imatges, com que una imatge val més que mil paraules… doncs així estalvien temps i saliva…

Quedem poques hores perquè comenci el nou curs escolar 2009-2010. Segurament aquest curs marcarà l’inici d’un abans i un després, ja que comença a introduir-se l’ordinador portàtil a algunes escoles, amb l’objectiu marcat que aquest fet arribi a tots els escolars en un temps prudencial. Està bé, està bé, apropem la tecnologia al quotidià, que no hi ha res com la rutina per normalitzar les coses… Ara que potser s’està fent un gra massa, penso jo. Tampoc és que ho tingui molt clar, eh! En tot cas, la màquina del (pressumpte) progrés continua el seu avenç imparable, i ens hem d’anar adaptant… Segurament, el pas següent serà l’agenda electrònica per als escolars, perquè amb tanta tecnologia, el llapis i el full de paper quedaran obsolets (i inutilitzats, per manca de pràctica); així que, perquè el nen pugui anar al super a fer algun encàrrec, s’ho haurà d’apuntar a l’agenda. Amb lletra script, eh, perquè de lletra lligada… això és cosa del passat! Ah, que no? Ui, ja em perdonareu, però… em diuen que la comanda del super també es pot fer per Internet, que els supers ja tenen portals tipus www.feslatevacomandaitelaportemacasagratis.com. Doncs ja ho tenim solucionat. I sense problemes de caligrafia ni faltes d’ortografia, que els correctors ho fan molt bé.

En fi, ens tornem a trobar per aquí ben aviat. I als mestres i professors una especial abraçada, perquè tingueu un bon començament del curs escolar; que la vostra és una feina molt important i sovint molt poc valorada.

Benvolguts senyors de manteniment de l’ascensor,

Fa una setmana llarga que us espero, amb més ansia que “el agua de mayo”. No acabo d’entendre per què em dieu que vindreu i després no ho feu. “Ni una sola palabra” que diu la Paulina Rubio. Res de res. Em doneu falses esperances, però la realitat és esfereidora: visc a un desé pis i pujar la compra sense ascensor és pitjor que la marató de Barcelona. Què sí, que és cert. I si no us ho creieu, no patiu: demà vaig al mercat i feu la prova vosaltres mateixos, pujant el carro de la compra (jejeje).

En fi, que espero que la peça que dieu que li falta al meu ascensor (que ja em direi qui collons la deu haver robat…) estigui finalment de camí, perquè venir-hi és clar que ve, clar que com que ve d’Alemania… que deu ser que aquí no hi ha de peces d’ascensor oi?. Val, ja paro, però si us plau, arregleu-me el puto ascensor, que com deia aquell que parodiava a Rambo: “no siento las piernas, Dios mío”.

Després d’uns dies d’absència “blogaire”, torno a la càrrega. Si nois, és el que hi ha… A lo que íbamos: que com deia aquell “la vida es una caja de bombones”. Doncs sí, ves per on, aquests dies n’he menjat algun (metafòricament parlant), i n’he trobat de bons però també de dolents.

La bona notícia és que el Klein comença a fer de les seves per casa. Encara no ha recuperat la mobilitat de les potes del darrera però va fent, progressant dia a dia. Enrera queden els dies en què, apagat com una espelma, passava les hores estirat al seu coixí predilecte, sense força ni ànim per aixecar-se. Bé per en Klein, està fet un campió!!!

La mala notícia és que continuem amb l’ascensor espallat. “No n’hi ha per tant“, podríeu pensar alguns… (eh!, que no us he demant l’opinió, que consti!). Sí, sí, ja us donaran ja… viure en un desé pis, sense ascensor, havent de pujar la compra a pata, no té preu!! En fi, que estic mig recluit a casa, voluntàriament, es clar. Per què, ben mirat, puc aprofitar per pujar i baixar escales, que sempre va bé per tonificar la musculatura de les cames i, de pas, no perdre la bona forma física que un ha anat adquirint dia rera dia, després de deixar de fumar. Ah, que no ho havia dit? Doncs sí, sí, ja porto la friolera cifra de nou mesos lliure de fum! Però continuo en guàrdia, perquè l’enemic és perillós i pot acostar-se en qualsevol moment. Resistiré? Jo crec que sí…

“De vez en cuando la vida nos gasta una broma y nos despertamos sin saber qué pasa…“. És el que diu la cançó d’en Serrat. Aquests dies tinc aquesta cançó al cap, com si fos un mantra. I he de reconèixer que, tot i agradar-me la lletra, me l’agafo pel costat del desconsol. Sí, no puc evitar sentir-me d’aquesta manera. Cadascú té les preocupacions que té. N’hi ha que tenen motius més consistents i, a estones em sembla que el per què del meu desconsol pot semblar una frivolitat. Hi ha qui aquests dies ha plorat la mort del M. Jackson. Ho sento, a mi el paio aquest descolorit no em despertava cap emoció, què hi farem.

El meu gos, l’alegria de casa des de fa quasi bé 10 anys, està malalt. El dimarts el vam haver de dur d’urgència al veterinari. Semblava un pinçament però va acabar sent un diagnòstic d’hèrnia discal. Allà estàvem a la consulta del veterinari, ell mirant-nos amb cara de no entendre res del que li estava passant. La veterinària que ens va atendre (molt bé per cert) esperava la nostra decisió, perquè no hi havia altra opció que la quirúrgica. En aquests moments un pensa què difícil és això de decidir el destí d’un altre, sigui aquest animal racional o no… Decidim tirar endavant, sabent que el resultat és incert.

En fi, que l’operació va anar bé, des del punt de vista tècnic. El pronòstic de recuperació ja és una altra història. De moment té sensibilitat en una cama, l’altra sembla més afectada. La veterinària diu que és molt aviat per dir res concret, però que caldrà un treball de mesos perquè torni a ser el d’abans. Jo m’he agafat a aquestes paraules com un clau ardent, perquè això que li ha passat al meu gos no és una broma que desapareix un cop et lleves del llit.

Espero anar actualitzant aquest blog meu tant com em sigui possible, amb el desig que el meu amic tingui una bona recuperació i torni a alegrar-nos la vida com fins ara.

Fins aviat

Ens vam conèixer l’any 2000, quan tot just començavem la nostra formació de postgrau. Era una de les poques companyes de la meva edat en aquell grup reduït d’alumnes. L’Anna era reservada i discreta però també riallera i molt viva…

Tot just acabàvem la formació, una malaltia injusta, com ho són totes les malalties, la va apartar de la vida acadèmica durant uns pocs mesos, encara que feia esforços per venir a classe i fer vida “normal”. Semblava que la cosa havia anat bé, i semblava que tot havia d’anar bé.

Per les voltes que dóna la vida, vam estar uns quants mesos sense tenir notícies d’ella. Però avui, tot just, un amic comú m’ha comunicat que l’Anna s’ha mort. Aquella injusta malaltia ha tornat per endur-se-la. Aquest cop la malaltia li ha guanyat la partida.

Distant com ets i ja irrecuperable,
no deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

(Miquel Martí i Pol)

Descansa en pau, Anna.

El bagul dels records és el lloc on van a parar tots aquells esdeveniments que no estan permanentment en la memòria. Seria com una mena de magatzem vivent, ja que els records vindrien i anirien a voluntat. Però, com passa amb qualsevol maquinària, sempre hi ha imprevistos que deixen espais buits, llocs  sense memòria. I a voltes ens anem acostumant a tenir llacunes, forats negres que, mica en mica, absorbeixen altres records. És així que el cap acaba convertint-se en una mena de formatge de gruyere.

No és gran cosa, però què voleu, em fa il·lusió celebrar el primer aniversari d’aquest bloc meu. N’hi ha de millors (i de pitjors també, suposo…) però aquest és el meu i em semblava que havia de posar una petita ressenya per notar-ho públicament això de l’aniversari.

En fi, que esteu tots convidats a prendre una copa virtual de cava, del bo. Espero seguir veient-vos per aquí i llegint els vostres comentaris. Fins aviat!

P.D.: He actualitzat el meu llistat de blogs recomenables, val la pena que els visiteu.

Em trobo una mica ambivalent davant aquesta nova entrada al blog. Perquè si bé tothom em parla de la maleïda crisi (i massa, crec jo, fins a cert punt), pensava que poc tindria a dir davant l’allau constant d’experts i noves informacions i contrainformacions. Amb tot, finalment m’he decidit a fer la meva personal reflexió.

El terme “crisi” vol dir o fa referència a una ruptura. La paraula desperta, d’entrada, una connotació negativa però no té per què veure’s sempre des d’aquesta òptica. Una crisi també és un moment de canvi, de noves possibilitats. Jo sóc dels que espera que aquesta crisi global que ens engoleix tingui connotacions d’aquesta segona acepció. Hi tornaré.

Ara que quan hi penso, el que em passa pel cap és un sentiment d’enfado generalitzat (globalitzat també, potser). Tants experts i tants (costosos) estudis de mercat no han servit perquè cap govern s’hagi “posa’t les pil·les” i mirés de fer-hi front abans no es destapés la capsa de Pandora. A mi, en la meva feina, si em passa una d’aquestes, em fan fora sense cap dilació. A casa nostra, en canvi, sembla que això no és així. Clar que primer no hi havia de crisi, noooo. Es parlava de creixement econòmic negatiu, desacceleració, o qualsevol altre paraula políticament correcta i neutra que no tingués parentiu amb la temuda crisi. Sort que finalment l’evidència era tan evident, que ja es va començar a parlar de crisi. Bé, ja hem identificat la malaltia i els símptomes. A veure si ara ens posem a treballar per trobar-hi un remei.

Sí, i tant que hi ha remei: l’Estat dóna diners (els nostres diners) al sistema financer perquè aquest pugui mantenir el sistema. Fins aquí té certa lògica, oi? Clar que ara que hi penso… si jo munto una empresa i em va malament, llavors: l’Estat em donarà diners perquè sobrevisqui? Està clar: NOOOO. A no ser que l’empresa sigui un banc. Ah, carai, la cosa canvia. Hi ha empreses i empreses, deu ser això…

Ara la patronal demana poder fer expedients de regulació d’ocupació (els ERE) sense que calgui la supervisió inicial de l’Administració. Sense paraules! I a la vegada diuen que s’ha d’avaratir l’acomiadament. Diuen que això és una mesura per frenar la crisi. Vaja, jo no sóc economista, està clar, però… tampoc idiota. O sigui que si em fan fora de la feina, sí que tindré una crisi, però una crisi nerviosa! El que cal, em sembla, és treballar bé i ser competitiu. I això passa per tenir mitjans i treballadors fent feina, amb sous dignes i contractes dignes, no amb acomiadaments indignes.

El missatge que també arriba és que hem de recuperar la línia de consum, perquè els diners es moguin. Sí, consumir i consumir. No pensar si es poden mantenir indefinidament les quotes de consum exagerat, no. Canviat el cotxe cada any, comprat una o dues cases, les càmeras de fotos passen de moda cada dos anys, la roba d’una temporada a una altra… Està clar que per aquí la cosa no rutlla. Ja hem vist els resultats d’anys de consum desenfrenat i desmesurat. I això sense tenir en compte l’impacte ecològic (tema que donaria per discutir-hi i molt).

Ara que a mi el que més m’emprenya és la poca consistència a l’hora d’informar els ciutadans. Perquè entenc que s’ha de transmetre certa tranquil·litat. Però d’aquí a dir avui una cosa i a la setmana dir-ne la contrària sense més ni menys, com que no. Em sembla que no podem dir per un cantó que ens recuperarem de la crisi en uns pocs mesos (Sr. Zapatero) i uns dies després dir que la cosa començarà a millorar a finals del 2010 (Sr. Solbes). Alguna cosa no quadra. A mi això encara m’intranquil·litza més.

En fi, senyors governants (i futurs governants): comencin a fer feina perquè, entre tots, poguem sortir d’aquest pou. Perquè és molt fàcil parlar amb la panxa plena i la butxaca atapeida. Però sentir que hi ha un nombre cada cop més creixent de famílies on cap dels seus membres no treballa és, com a poc, una realitat terrible i força alarmant. Oi que se’ns ompla la boca amb la “solidaritat”? Doncs comencem a posar-la en pràctica, des del primer a l’últim, i deixem-nos ja de tonteries i “polítiques de galeria”.