I ara què?

I ara que la indignació augmenta amb les incomprensibles càrregues policials que es van succeint arreu de les capitals del territori peninsular, un es pregunta què es pot fer com a ciutadà o ciutadana.

I ara que es van coneixenet més notícies sobre els orígens dels desgabells financers i les trames (pressumptes) de corrupció d’alguns i algunes polítics, sense que ningú no hagi de passar aparentment per la Justícia, i ara què?

El sentiment de frustració és cada cop més gran, i això és una situació perillosa perquè la frustració, si no té una sortida canalitzada, por anar a parar a qualsevol lloc. Bé, d’això els psicòlegs socials en saben molt, no els vull trepitjar la feina

Espero que ara no ens agafi el rampell de la desídia, del conformisme, del pesimisme millor dit, d’allò de “no es pot fer res contra el sistema”, o “ells són més poderosos”, etc. Digueu-me ingenu, eh, però jo continuo donant voltes a algunes idees que, sense ser meves sí que les identifico plenament amb la meva manera de pensar. Una és la frase d’una tècnica comunitària que ens va dir “El poder está en lo local, pero la gente no lo sabe”, i l’altra frase és de l’Arcadi Oliveres, que diu alguna cosa així com que el poder que tenim és el poder que ens dóna ser consumidors de bens i de serveis.

Sincerament, crec que encara no sabem què podem fer per presionar el sistema. No es tracta de somniar amb un sistema social i econòmic que comença de zero, perquè no crec que sigui possible (tampoc tinc informació suficient per argumentar a favor o en contra, és més aviat una impresió personal). Però si es tracta de fer canvis i modificacions, aquí la cosa canvia, perquè els ciutadans i les ciutadanes tenim molt a fer i a dir. Ara que això requereix que la gent, que tots i totes ens posem d’una vegada les piles. Per la meva part, espero no seguir la “manada aborregada” (ho sento pels qui es puguin sentir ofesos). De moment, continuaré seguint i informant-me tot el que pugui, i seguiré després algunes recomenacions pràctiques. El pas a la banca ètica és un dels primers.

També seguiré usant el meu entreteniment, la fotografia, per reivindicar el que crec que és més just. Ja veurem què és el que aconsegueixo…

Salut!

 

 

Passejant per Montmatre, a tocar del Sagrat Cor (París, 2011)

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

Bons propòsits per al 2009

A pocs dies per finalitzar l’any, ja comencem a romiar quins seran els objectius a aconseguir durant l’any nou que s’acosta. N’hi ha, com sempre, de tots colors i per a tots als gustos. Així, als classics “deixar de fumar” o “posar-se a dieta”, hi ha d’altres més circumstancials als temps que corren: “mantenir la feina”, “que passi la crisi el més aviat possible”, etc.

És bonic això dels propòsits. Sí, és bonic. Ens fa més humans. Per un moment recuperem aquells desigs omnipotents de la nostra infantesa, potser amb un cert regust amargant, sabent que són només això: somnis, i que tard o d’hora despertem i tornem a la realitat del dia a dia. Els anys passen i sembla que hi ha coses que no milloren, al contrari, encara poden anar a pitjor.

Però inevitablement, jo també sóc víctima de la il·lusió nadalenca. Així que vull fer una petita llista de coses que han de millorar durant l’any vinent. Ara que ja em perdonareu que no la faci pública, oi? És una llista de propòsits molt personal…

Per cert, aquesta serà l’última entrada de l’any, la propera al 2009!

Feliç Any Nou!!!!

El retorn de la rutina

Després d’uns dies de merescut descans, ja tornem a la rutina del dia a dia. És curiós veure que, any rere any, hi ha coses que es repeteixen en acabar-se l’estiu: la tornada a l’escola o la feina, apurar els últims dies de sol per anar a mantenir el broncejat de l’estiu, els Corticoles d’El Corte Inglés, etc. Potser el producte estrella de la tornada a la rutina diària siguin els col·leccionables. Hi ha que veure la quantitat de col·leccions que hi ha als kioskos. N’hi ha per a tots els gustos i butxaques: cases de nines, pel·lícules en DVD, maquetes, etc. És un fenomen social digne d’estudi.

En fi, que després dels dies de sol, les cervessetes a les terrasses dels bars i les tapetes, la realitat del mes de setembre s’imposa i tornem a la “normalitat”. L’estiu ja és un record en la nostra memòria, que sobreviurà durant un temps, potser esgotant el seu alé a l’espera del revelat de fotos al Fotoprix. Mentrestant, somniarem amb les vacances de Nadal. Però això ja és una altra història, oi?

Nostàlgia

Aquell matí, en Jordi i jo vam sortir a fer unes fotos pel centre de Barcelona. La setmana anterior havíem “disparat” a gust pel casc antic de la ciutat, i ens quedava encara algun lloc per descobrir. Així que aquest cop li tocava el torn a la Plaça Reial.

He de reconèixer que, de vegades, em ve un rampell nostàlgic. Suposo que aquest fet em porta a processar alguna fotografia en blanc i negre, o també en sèpia. La fotografia que us ensenyo em va suggerir aquesta tonalitat, i també el text amb què l’acompanyo:

Como cada mañana recorro algunas calles de mi infancia, aquellas calles y plazas que me vieron crecer. Cuanto han cambiado las cosas desde entonces.
Hoy he vuelto a pasar y he descubierto que hay muchas cosas que se repiten, unos hablan, otros trabajan, y algunos, como yo, simplemente pasean. Ya no puedo correr como antes, hay que ver cómo pasa el tiempo.
- “Buenos días caballero, paso, paso” – le digo a ese joven que está esperando a hacer una foto. No me dice nada, pero me sonríe. Debe ser un turista extranjero…