Indignat i sorprés

Veig que fa molts dies que no faig cap entrada al blog. Afortunadament, la feina em té molt ocupat (dic afortunadament, perquè amb els temps que corren…). Bé, el cas és que entre la feina i, sobretot, els estudis, disposo de poc temps per a altres qüestions més mundanes. Amb tot, no he pogut i tampoc he volgut mantenir-me al marge d’aquest moviment social que s’ha anat concretant en els últims dies i que ha cridat l’atenció dintre i fora de les nostres fronteres. M’estic referint als “indignats”, “Democracia real ya” i d’altres semblants, i que ha tingut la seva màxima vistositat en les diferents i multitudinàries acampades que s’han dut a terme al llarg del territori. Fins i tot, han arribat notícies que a Sibèria, l’únic espanyol censat s’ha solidaritzat amb els seus compatriotes, fent un acte de suport. Molt bé, no puc dir res més.

Això no treu, però, que continui indignat. Per motius de feina, que no toca explicar aquí, no he pogut assistir a l’acampada fins ahir al vespre (i només una estona…). He vist un ambient molt interessant de reivindicació i de reclamar un estatus de justícia social per a tothom. Ens hem de treure el barret davant aquest comportament solidari i madur dels joves que alguns acostumen a criticar tant. Però també d’altres sectors de la població que s’han afegit i han fet el que s’havia de fer: sentir com a pròpia la reivindicació. Perquè amb tants casos de flagrant i escandalosa corrupció política, amb tanta notícia sobre escàndols financers, un no pot fer una altra cosa que indignar-se, però també prendre partir.

Ahir diumenge teníem també l’oportunitat de fer un altre acte de reivindicació, anant a votar. Jo sóc dels que pensa que s’ha de fer “vot útil”, per tant, si no es vota s’afavoreix els partits majoritaris. Res d’això. S’ha de votar altres opcions, crec jo, que estan menys contaminades de la prepotència i l’obscurantisme dels gran partits.

Però la meva sorpresa ha anat creixent en la mesura que passaven les hores i s’anaven coneixent els resultats. Majories de dretes, bé sigui PP o CiU. Amb la crisi econòmica que tenim, provocada per aquest funcionament de mercat descontrolat, l’única solució és “más de lo mismo”? Aquests que ens han portat a la situació en què ens trobem són els que ara ens hi treuran? Carai, permeteu-me el dubte, i la llicencia de dir-vos que sóc poc donat a creure en els miracles. Ara que potser això és una nova manifestació de la força dels nous beats i possibles candidats a sant… qui sap.

En fi, que veig que no s’ha pogut donar un missatge clar i contundent de com han anat les coses, o potser és que el que s’ha dit fins ara no s’ha entés. Per si un cas, he penjat aquest video d’un dels homes de ciència econòmica que més clarament parla  (i català, encara que traduit amb subtítols) i que diu les coses pel seu nom. Crec que aquestes informacions poden ajudar a comprendre el que ha passat.

Potser les properes eleccions poden deixar de tenir el color blau que tenen ara…

Començo nous projectes

Estic ficat en un nou projecte. Bé, en més d’un per ser més exactes. Un és més lúdic i relacionat amb el tema fotogràfic. Ja l’he avançat en el blog, i és la nova exposició fotogràfica col·lectiva sobre el pont del petroli de Badalona.

No us dic que també m’agradaria poder fer (algun dia) una exposició en solitari… Bé, això ho deixo per a més endavant, si mai sorgeix la possibilitat (s’accepten idees, suggeriments, recomenacions!!!!).

L’altre projecte té a veure amb la meva formació acadèmica i professional. Després d’un temps, torno a la universitat a estudiar. Com que no tinc suficient amb la feina i la passió fotogràfica, ara em dóna per agafar els llibres de nou… De fet, mai he deixat d’estudiar d’una o una altra manera (cursos, seminaris…).  “El saber no ocupa lugar” que diu la meva mare, però clar, ella no sap l’espai que ocupen els llibres, els apunts, les revistes…

Suposo que a partir d’ara, i aprofitant les moltes lectures que hauré de fer, inclouré algun comentari o text de referència. Ja veurem.

P.D.:Per sort, no hauré de dur uniforme

Records de París (III)

Hi ha una frase que més o menys diu “París bien vale una misa“. Doncs segur que sí que val unes quantes… I quin millor lloc que la catedral de Notre Damme! Doncs aquí deixo una petita mostra.

Una de cal i una altra de sorra

Després d’uns dies d’absència “blogaire”, torno a la càrrega. Si nois, és el que hi ha… A lo que íbamos: que com deia aquell “la vida es una caja de bombones”. Doncs sí, ves per on, aquests dies n’he menjat algun (metafòricament parlant), i n’he trobat de bons però també de dolents.

La bona notícia és que el Klein comença a fer de les seves per casa. Encara no ha recuperat la mobilitat de les potes del darrera però va fent, progressant dia a dia. Enrera queden els dies en què, apagat com una espelma, passava les hores estirat al seu coixí predilecte, sense força ni ànim per aixecar-se. Bé per en Klein, està fet un campió!!!

La mala notícia és que continuem amb l’ascensor espallat. “No n’hi ha per tant“, podríeu pensar alguns… (eh!, que no us he demant l’opinió, que consti!). Sí, sí, ja us donaran ja… viure en un desé pis, sense ascensor, havent de pujar la compra a pata, no té preu!! En fi, que estic mig recluit a casa, voluntàriament, es clar. Per què, ben mirat, puc aprofitar per pujar i baixar escales, que sempre va bé per tonificar la musculatura de les cames i, de pas, no perdre la bona forma física que un ha anat adquirint dia rera dia, després de deixar de fumar. Ah, que no ho havia dit? Doncs sí, sí, ja porto la friolera cifra de nou mesos lliure de fum! Però continuo en guàrdia, perquè l’enemic és perillós i pot acostar-se en qualsevol moment. Resistiré? Jo crec que sí…

De vez en cuando la vida nos gasta una broma…

“De vez en cuando la vida nos gasta una broma y nos despertamos sin saber qué pasa…“. És el que diu la cançó d’en Serrat. Aquests dies tinc aquesta cançó al cap, com si fos un mantra. I he de reconèixer que, tot i agradar-me la lletra, me l’agafo pel costat del desconsol. Sí, no puc evitar sentir-me d’aquesta manera. Cadascú té les preocupacions que té. N’hi ha que tenen motius més consistents i, a estones em sembla que el per què del meu desconsol pot semblar una frivolitat. Hi ha qui aquests dies ha plorat la mort del M. Jackson. Ho sento, a mi el paio aquest descolorit no em despertava cap emoció, què hi farem.

El meu gos, l’alegria de casa des de fa quasi bé 10 anys, està malalt. El dimarts el vam haver de dur d’urgència al veterinari. Semblava un pinçament però va acabar sent un diagnòstic d’hèrnia discal. Allà estàvem a la consulta del veterinari, ell mirant-nos amb cara de no entendre res del que li estava passant. La veterinària que ens va atendre (molt bé per cert) esperava la nostra decisió, perquè no hi havia altra opció que la quirúrgica. En aquests moments un pensa què difícil és això de decidir el destí d’un altre, sigui aquest animal racional o no… Decidim tirar endavant, sabent que el resultat és incert.

En fi, que l’operació va anar bé, des del punt de vista tècnic. El pronòstic de recuperació ja és una altra història. De moment té sensibilitat en una cama, l’altra sembla més afectada. La veterinària diu que és molt aviat per dir res concret, però que caldrà un treball de mesos perquè torni a ser el d’abans. Jo m’he agafat a aquestes paraules com un clau ardent, perquè això que li ha passat al meu gos no és una broma que desapareix un cop et lleves del llit.

Espero anar actualitzant aquest blog meu tant com em sigui possible, amb el desig que el meu amic tingui una bona recuperació i torni a alegrar-nos la vida com fins ara.

Fins aviat

Primer aniversari

No és gran cosa, però què voleu, em fa il·lusió celebrar el primer aniversari d’aquest bloc meu. N’hi ha de millors (i de pitjors també, suposo…) però aquest és el meu i em semblava que havia de posar una petita ressenya per notar-ho públicament això de l’aniversari.

En fi, que esteu tots convidats a prendre una copa virtual de cava, del bo. Espero seguir veient-vos per aquí i llegint els vostres comentaris. Fins aviat!

P.D.: He actualitzat el meu llistat de blogs recomenables, val la pena que els visiteu.

Finalment la crisi

Em trobo una mica ambivalent davant aquesta nova entrada al blog. Perquè si bé tothom em parla de la maleïda crisi (i massa, crec jo, fins a cert punt), pensava que poc tindria a dir davant l’allau constant d’experts i noves informacions i contrainformacions. Amb tot, finalment m’he decidit a fer la meva personal reflexió.

El terme “crisi” vol dir o fa referència a una ruptura. La paraula desperta, d’entrada, una connotació negativa però no té per què veure’s sempre des d’aquesta òptica. Una crisi també és un moment de canvi, de noves possibilitats. Jo sóc dels que espera que aquesta crisi global que ens engoleix tingui connotacions d’aquesta segona acepció. Hi tornaré.

Ara que quan hi penso, el que em passa pel cap és un sentiment d’enfado generalitzat (globalitzat també, potser). Tants experts i tants (costosos) estudis de mercat no han servit perquè cap govern s’hagi “posa’t les pil·les” i mirés de fer-hi front abans no es destapés la capsa de Pandora. A mi, en la meva feina, si em passa una d’aquestes, em fan fora sense cap dilació. A casa nostra, en canvi, sembla que això no és així. Clar que primer no hi havia de crisi, noooo. Es parlava de creixement econòmic negatiu, desacceleració, o qualsevol altre paraula políticament correcta i neutra que no tingués parentiu amb la temuda crisi. Sort que finalment l’evidència era tan evident, que ja es va començar a parlar de crisi. Bé, ja hem identificat la malaltia i els símptomes. A veure si ara ens posem a treballar per trobar-hi un remei.

Sí, i tant que hi ha remei: l’Estat dóna diners (els nostres diners) al sistema financer perquè aquest pugui mantenir el sistema. Fins aquí té certa lògica, oi? Clar que ara que hi penso… si jo munto una empresa i em va malament, llavors: l’Estat em donarà diners perquè sobrevisqui? Està clar: NOOOO. A no ser que l’empresa sigui un banc. Ah, carai, la cosa canvia. Hi ha empreses i empreses, deu ser això…

Ara la patronal demana poder fer expedients de regulació d’ocupació (els ERE) sense que calgui la supervisió inicial de l’Administració. Sense paraules! I a la vegada diuen que s’ha d’avaratir l’acomiadament. Diuen que això és una mesura per frenar la crisi. Vaja, jo no sóc economista, està clar, però… tampoc idiota. O sigui que si em fan fora de la feina, sí que tindré una crisi, però una crisi nerviosa! El que cal, em sembla, és treballar bé i ser competitiu. I això passa per tenir mitjans i treballadors fent feina, amb sous dignes i contractes dignes, no amb acomiadaments indignes.

El missatge que també arriba és que hem de recuperar la línia de consum, perquè els diners es moguin. Sí, consumir i consumir. No pensar si es poden mantenir indefinidament les quotes de consum exagerat, no. Canviat el cotxe cada any, comprat una o dues cases, les càmeras de fotos passen de moda cada dos anys, la roba d’una temporada a una altra… Està clar que per aquí la cosa no rutlla. Ja hem vist els resultats d’anys de consum desenfrenat i desmesurat. I això sense tenir en compte l’impacte ecològic (tema que donaria per discutir-hi i molt).

Ara que a mi el que més m’emprenya és la poca consistència a l’hora d’informar els ciutadans. Perquè entenc que s’ha de transmetre certa tranquil·litat. Però d’aquí a dir avui una cosa i a la setmana dir-ne la contrària sense més ni menys, com que no. Em sembla que no podem dir per un cantó que ens recuperarem de la crisi en uns pocs mesos (Sr. Zapatero) i uns dies després dir que la cosa començarà a millorar a finals del 2010 (Sr. Solbes). Alguna cosa no quadra. A mi això encara m’intranquil·litza més.

En fi, senyors governants (i futurs governants): comencin a fer feina perquè, entre tots, poguem sortir d’aquest pou. Perquè és molt fàcil parlar amb la panxa plena i la butxaca atapeida. Però sentir que hi ha un nombre cada cop més creixent de famílies on cap dels seus membres no treballa és, com a poc, una realitat terrible i força alarmant. Oi que se’ns ompla la boca amb la “solidaritat”? Doncs comencem a posar-la en pràctica, des del primer a l’últim, i deixem-nos ja de tonteries i “polítiques de galeria”.

Humor a la xarxa

Acostumem a parlar del sentit de l’humor per referir-nos a la capacitat de trobar allò còmic en la vida quotidiana (Tizón, 2005).  Doncs bé, el nostre correu electrònic pot ajudar-nos en la recerca d’aquest sentit de l’humor. M’agraden els bons acudits o les anècdotes divertides, o les frases que fan riure. Dies enrere un amic em va enviar un email amb el següent assumpte: “Las 6 verdades“. I diu així:

LAS SEIS VERDADES

Primera verdad:

Nadie, absolutamente nadie en todo el planeta Tierra puede alcanzar a tocarse las muelas de atrás de la boca con la lengua.

Segunda verdad:

Todos los idiotas, después de leer la primera verdad, lo intentan.

Tercera verdad:

La primera verdad es mentira.

Cuarta verdad:

Estas sonriendo ahora porque eres uno de esos idiotas.

Quinta verdad:

Ya estás pensando en mandar esto a otro idiota.

Sexta verdad:

Todavía tienes esa sonrisa estúpida en tu cara…

Discúlpame por esto… pero mándolo a otr@ idiota y no serás el único, tendrás compañía!

Això és sentit de l’humor aplicat a la quotidianitat d’Internet!

***********************

(Ref. bibliogràfica – Tizón, J. L. (2005). El humor en la relación asistencial. Barcelona: Herder)

Benvolguts Reis Mags d’Orient…

Ja estem al 2009. De moment res no ha canviat, almenys aparentment. Veurem com van les coses durant aquest any que s’anuncia apocalíptic, per allò de la crisi econòmica, s’entén. En qualsevol cas, ara toca la carta als Reis, sí ja sabeu: aquells que només treballen un cop l’any i… (i no direm res més, per si algú encara no sap com acaba la frase, no li espallem la sorpresa).

Jo he fet la meva particular carta, de les coses que els demano aquest any. He de reconèixer, però, que la competència (aquell homenot de color vermell i barba blanca) ja ha portat algun detallet abans. Sí. Jo em decanto pels regals dits “útils”, per això he demanat el següent:

- Una càmara de fotos nova, i perquè no hagueu de trencar-vos les banyes pensant quina, us diré que vull l’Olympus E-3 (el model E-30 encara no ha sortit al mercat, per això em conformaré amb un model “antic”, jejeje).

- Un flash que vagi en consonància amb el regal anterior. Doneu-me les gràcies, Reis Mags, perquè us facilito la feina: el flash Metz (però el bo, no el senzillet, eh?).

- Un portàtil d’aquells petitets però que tenen no-sé-quants megabytes de potència i un disc dur potent com un Ferrari.

De moment, amb això en tinc prou. Tanmateix, si veig que em fa falta alguna cosa més, us envio una carta updated i me’ls envieu encara que sigui passat el dia 6 de gener, que no ens posarem tiquis-miquis, oi?. Gràcies!

Tots Sants (II)

Todas las tardes en Granada,
todas las tardes se muere un niño.
Todas las tardes el agua se sienta
a conversar con sus amigos.

Los muertos llevan alas de musgo.
El viento nublado y el viento limpio
son dos faisanes que vuelan por las torres
y el día es un muchacho herido.

No quedaba en el aire ni una brizna de alondra
cuando yo te encontré por las grutas del vino.
No quedaba en la tierra ni una miga de nube
cuando te ahogabas por el río.

Un gigante de agua cayó sobre los montes
y el valle fue rodando con perros y con lirios.
Tu cuerpo, con la sombra violeta de mis manos,
era, muerto en la orilla, un arcángel de frío.

(Gacela del niño muerto, de Federico García Lorca)