I ara què?

I ara que la indignació augmenta amb les incomprensibles càrregues policials que es van succeint arreu de les capitals del territori peninsular, un es pregunta què es pot fer com a ciutadà o ciutadana.

I ara que es van coneixenet més notícies sobre els orígens dels desgabells financers i les trames (pressumptes) de corrupció d’alguns i algunes polítics, sense que ningú no hagi de passar aparentment per la Justícia, i ara què?

El sentiment de frustració és cada cop més gran, i això és una situació perillosa perquè la frustració, si no té una sortida canalitzada, por anar a parar a qualsevol lloc. Bé, d’això els psicòlegs socials en saben molt, no els vull trepitjar la feina

Espero que ara no ens agafi el rampell de la desídia, del conformisme, del pesimisme millor dit, d’allò de “no es pot fer res contra el sistema”, o “ells són més poderosos”, etc. Digueu-me ingenu, eh, però jo continuo donant voltes a algunes idees que, sense ser meves sí que les identifico plenament amb la meva manera de pensar. Una és la frase d’una tècnica comunitària que ens va dir “El poder está en lo local, pero la gente no lo sabe”, i l’altra frase és de l’Arcadi Oliveres, que diu alguna cosa així com que el poder que tenim és el poder que ens dóna ser consumidors de bens i de serveis.

Sincerament, crec que encara no sabem què podem fer per presionar el sistema. No es tracta de somniar amb un sistema social i econòmic que comença de zero, perquè no crec que sigui possible (tampoc tinc informació suficient per argumentar a favor o en contra, és més aviat una impresió personal). Però si es tracta de fer canvis i modificacions, aquí la cosa canvia, perquè els ciutadans i les ciutadanes tenim molt a fer i a dir. Ara que això requereix que la gent, que tots i totes ens posem d’una vegada les piles. Per la meva part, espero no seguir la “manada aborregada” (ho sento pels qui es puguin sentir ofesos). De moment, continuaré seguint i informant-me tot el que pugui, i seguiré després algunes recomenacions pràctiques. El pas a la banca ètica és un dels primers.

També seguiré usant el meu entreteniment, la fotografia, per reivindicar el que crec que és més just. Ja veurem què és el que aconsegueixo…

Salut!

 

 

Passejant per Montmatre, a tocar del Sagrat Cor (París, 2011)

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

Sumant indignació

Si no en teníem prou amb els abusos i corrupteles de polítics , banquers i altres personatges de les finances, ara li toca el torn a la nostra “policia de proximitat”.

Hores d’ara, a ningú li “sorprendran” les imatges que ahir divendres es van poden veure (i molts viure) en directe a la plaça Catalunya de Barcelona. Un nou servei de neteja per a fer front al gran problema de salut `pública i seguretat ciutadana que s’hi havia instal·lat (‘??????????). Si encara hi ha algú o alguna que no sap de què estic parlant, mireu el vídeo que us enllaço a continuació. Sobren les paraules.

El mateix divendres, per la tarda, el conseller d’Interior de la Generalitat, senyor Felip Puig, compareix davant les càmares per explicar (si és que es pot explicar d’alguna manera) els últims esdeveniments.

Diu que la setmana vinent analitzaran totes les informacions… a veure si en treu alguna cosa de profit d’aquest anàlisi…

Mentrestant, seria convenient que les nostres administracions canviessin i s’adaptessin a la modernitat dels temps. Per aquest motiu, cal canviar el logotip dels serveis de neteja de Barcelona. Els ciutadans, mitjançant un procés participatiu, han elaborat el següent. A veure què en penseu.

(Fotografia per gentilesa de Ricard Cambra)

Indignat i sorprés

Veig que fa molts dies que no faig cap entrada al blog. Afortunadament, la feina em té molt ocupat (dic afortunadament, perquè amb els temps que corren…). Bé, el cas és que entre la feina i, sobretot, els estudis, disposo de poc temps per a altres qüestions més mundanes. Amb tot, no he pogut i tampoc he volgut mantenir-me al marge d’aquest moviment social que s’ha anat concretant en els últims dies i que ha cridat l’atenció dintre i fora de les nostres fronteres. M’estic referint als “indignats”, “Democracia real ya” i d’altres semblants, i que ha tingut la seva màxima vistositat en les diferents i multitudinàries acampades que s’han dut a terme al llarg del territori. Fins i tot, han arribat notícies que a Sibèria, l’únic espanyol censat s’ha solidaritzat amb els seus compatriotes, fent un acte de suport. Molt bé, no puc dir res més.

Això no treu, però, que continui indignat. Per motius de feina, que no toca explicar aquí, no he pogut assistir a l’acampada fins ahir al vespre (i només una estona…). He vist un ambient molt interessant de reivindicació i de reclamar un estatus de justícia social per a tothom. Ens hem de treure el barret davant aquest comportament solidari i madur dels joves que alguns acostumen a criticar tant. Però també d’altres sectors de la població que s’han afegit i han fet el que s’havia de fer: sentir com a pròpia la reivindicació. Perquè amb tants casos de flagrant i escandalosa corrupció política, amb tanta notícia sobre escàndols financers, un no pot fer una altra cosa que indignar-se, però també prendre partir.

Ahir diumenge teníem també l’oportunitat de fer un altre acte de reivindicació, anant a votar. Jo sóc dels que pensa que s’ha de fer “vot útil”, per tant, si no es vota s’afavoreix els partits majoritaris. Res d’això. S’ha de votar altres opcions, crec jo, que estan menys contaminades de la prepotència i l’obscurantisme dels gran partits.

Però la meva sorpresa ha anat creixent en la mesura que passaven les hores i s’anaven coneixent els resultats. Majories de dretes, bé sigui PP o CiU. Amb la crisi econòmica que tenim, provocada per aquest funcionament de mercat descontrolat, l’única solució és “más de lo mismo”? Aquests que ens han portat a la situació en què ens trobem són els que ara ens hi treuran? Carai, permeteu-me el dubte, i la llicencia de dir-vos que sóc poc donat a creure en els miracles. Ara que potser això és una nova manifestació de la força dels nous beats i possibles candidats a sant… qui sap.

En fi, que veig que no s’ha pogut donar un missatge clar i contundent de com han anat les coses, o potser és que el que s’ha dit fins ara no s’ha entés. Per si un cas, he penjat aquest video d’un dels homes de ciència econòmica que més clarament parla  (i català, encara que traduit amb subtítols) i que diu les coses pel seu nom. Crec que aquestes informacions poden ajudar a comprendre el que ha passat.

Potser les properes eleccions poden deixar de tenir el color blau que tenen ara…

Marató de Barcelona 2011

Al voltant de 15.000 participants han estat corrent pels carrers de la ciutat. N’hi havia de totes les edats, colors i condicions físiques. Impresionava veure les seves expressions d’esforç. Córrer 42km no és qualsevol cosa.

Els que participàvem com a espectadors animàvem i engrescàvem els corredors, mentre molts d’ells somreien o saludaven.

Potser algun any d’aquests em decideixo a participar…

(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)

29 de setembre, vaga general. Anem tard?

Convocatòria de la vaga general per al 29 de setembre…

Em sembla que tots plegats anem una mica tard. Si només es fa tot aquest sarao per anar contra la reforma laboral recentment aprovada, doncs mira, potser també hi anem tard.

 

Un amic meu va dir una vegada que hem volgut creure que no erem classe treballadora. Estic totalment d’acord. Em sembla que hi ha una mena de cultura col·lectiva no escrita que circula i a la qual ens hi sumem, potser sense adonar-nos, però ens hi sumem. Hem de ser, tenir i viure com si tots fossim classe acomodada. No, acomodada no, molt acomodada. I això ens ha dut a voler viure per sobre de les nostres possibilitats. Això en el nivell més microeconòmic.

Mentrestant, ens hem anat hipotecant mica en mica. I idiotitzant-nos també amb més necessitats (?) que ens han portat a crèdits fàcils d’aquells que (diuen que) truques per telèfon i al moment et concedeixen 6000€… Una espiral perillosa, com el cercle de la droga.

Ara, amb la pèrdua desorbitada de poder adquisitiu, de llocs de treball, de retallades salarials, etc., ara ens agafen amb el cul a l’aire. Ara la classe política, com que venen les eleccions, treu del barret solucions màgiques a la crisi, això sí, amb la condició de donar-los el vot. Creieu-me, no m’agrada signar xecs en blanc…

I els sindicats… ja em perdonaran, eh, però adormilats com els ossos a l’hivern, ara es desperten i convoquen una manifestació contra la reforma labora, que de laboral té ben poca (i amb això estaria d’acord amb ells). Una mica tard, aquesta protesta col·lectiva em sembla a mi. En altres llocs hi ha més consciència de poder en la societat civil. No es tracta de voler tornar a époques passades i de cridar consignes (avui obsoletes) de “comunisme de pacotilla”. Nous temps i per tant noves formes de poder col·lectiu. Els ciutadans som, vulguem o no, consumidors de bens. I aquí està el nostre poder. Només cal aglutinar-lo i saber-lo dirigir (que no és gens fàcil, perquè tot s’acaba pervertin, per desgràcia…).

No sé si un país amb tant d’aturat es pot permetre una vaga de braços caiguts. A mi sempre m’ha cridat l’atenció la manera de fer dels japonesos en aquestes qüestions. Podríem extrapolar-ho al nostre país? Ahí deixo la pregunta.

Està clar que el govern ha de veure sens dubte la queixa ciutadana i posar-se a treballar. Per això els hem donat el vot, i estan cobrant uns sous molt elevats.

Després vindran les valoracions, l’endemà de la convocatòria, on tots mostraran victoriosos els “seus” resultats. Més del mateix.

Mentrestant, gaudim dels resultats del nostre equip favorit de futbol, que això sí que té poder de convocatòria…

És temps de canvis

Finalment m’he decidit a fer un canvi en la meva “vida fotogràfica”. M’he mantingut fidel a la meva Olympus E-500 durant quasi bé quatre anys. Amb ella he fet moltes fotos i crec que he aprés una mica. Ha estat un temps molt intens, i gràcies a aquesta distracció he conegut molta gent magnífica, amb qui m’uneix la passió per la fotografia i una bona amistat. També he pogut veure materialitzada la meva participació modesta en una exposició col·lectiva, El Factor Humano. Això no té preu!

Ara toca madurar. He estat setmanes llegint comparatives i cercant possibilitats dintre d’Olympus. Per sort, he tingut l’assessorament de l’amic Martín Gallego que m’ha anat ajudant a veure l’equip que millor s’ajusta a les meves necessitats i possibilitats. Lamentablement, no ha pogut ser l’E-30, ja que sembla que a Barcelona és impossible trobar-la (sóc una mica antiquat, i les coses “importants” prefereixo comprar-les en botigues de confiança, què hi farem…).

Entre les altres opcions que hem valorar amb el Martín, finalment m’he decidit per la Nikon D90, amb un objectiu Tamron 17-50 2.8 estabilitzat. No sé com anirà aquesta nova relació, el que sí espero és que sigui tan bona o millor com amb la meva estimada E-500.

 

(Parc de Les Tulleries, París)

(Olympus ·E-500 + Zuiko 14-45mm)

El mes de les estrenes

Setembre és el mes de la diversitat, perquè tornem a la feina (si és que no ho hem fet abans), comença novament l’escola, tornem els col·leccionables de sempre (nines, idiomes i un llarg etcétera). El cas és estrenar alguna cosa nova. Deu ser que això ajuda a entomar l’anomenada “pujada de setembre”. Quan era petit i sentia els pares parlar de la “pujada”, pensava que era que el mes anava amunt, com si l’agost estigués en horitzontal i setembre, en canvi, en vertical. Coses de crios, què hi farem…

El cas és que jo també m’he apuntat a aquesta “moda” de renovar-se o morir. Per això, he canviat la signatura en les meves fotos, de l’anterior “megustamiolympus” al nou “Julio_R2″. No té res a veure amb el meu frikisme per la saga StarWars (francament, m’agrada més Star Trek i el comandant Piccard…). El que deia, que m’he canviat el nick.

I com que no hi ha dos sense tres, estic a l’espera de renovar l’equip fotogràfic. Encara no m’he decidit, perquè estic entre dues opcions (el pressupost és ajustat, no hi ha més). Espero acabar-me de decidir en breu i fer una bona elecció.

Interior del Museu Rodin (París)

(Olympus E-500 + Zuiko 14-45mm)

Temporal de neu a Catalunya

Previsió, és un concepte molt interessant. No vol dir certesa sino possibilitat de. Avui hi havia previsió de nevades a cotes baixes, fins i tot a cota zero (o sigui, arran de mar).  Finalment la neu ha arribat. I com ha arribat! Carreteres colapsades, caigudes d’arbres, transports col·lectius inutilitzats…

Les recomenacions des de les administracions eren no sortir de casa, evitar el transport per carretera en la mesura del possible.

Una situació d’excepcionalitat que, malgrat el marge d’error de la predicció meteorològica, ha succeït. No es tracta de buscar culpables, com si la climatologia tingués aires de dreta o esquerra. Segur que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera. Esperem que no s’hagin de lamentar danys humans. Els bens materials sempre es poden reemplaçar.

Fenòmens inexplicables

Em faig resó d’una notícia apareguda al diari “El Periódico de Catalunya”, en la seva edició digital del dimecres 17 de febrer d’enguany. El tema en qüestió és força actual: les pensions i la crisi.

Aquests dies se n’ha parlat molt de les pensions. El globus sonda llençat pel govern sobre la idea de retardar l’edat de jubilació fins els 67 anys no m’hauria molestat més de l’esperable (que ja era molt) si no hagués llegit la notícia de la possible pensió de jubilació d’un alt càrrec de la SGAE. En l’article es comenta l’entrevista feta a la ministra de Cultura on se li pregunta l’opinió sobre la pensió de jubilació de 323.000€ del director de la SGAE. És ben segur que la meva minsa pujada salarial prevista per enguany (1%) i la dels meus 25 companys de feina es podria cobrir tranquil·lament amb la pensió anual d’aquest senyor.

Com que la nostra Constitució diu que “todos somos iguales ante la Ley”, li voldria dir a la senyora Llei que la meva opinió és que a mi també em sembla bé tenir aquesta pensió anual de més de 300.000€ (que tot sigui dit, no arribaré a guanyar mai en tota la meva vida, a pesar de tenir una formació acadèmica considerable).

Havia començat a tararejar una cançoneta mentre escric aquesta nova entrada, però he deixat de fer-ho. Acabo de comprendre que potser hauré de pagar el canon per fer això, i no vull contribuir a que aquest senyor (però que segur qui n’hi ha molts d’altres en condicions similars o encara més avantatjoses) tingui una pensió tan elevada.

En fi, espero que hi hagi llum al final d’aquest túnel, però no només el de la crisi econòmica (antigament anomenada creixement econòmic negatiu), sinó que també puguem recuperar el sentit comú que sembla el menys comú dels sentits…

No només de celebracions viu l’home (i la dona) però…

Això, que no només de celebracions viu l’home i la dona però què bé que gaudim de les coses bones. Sí, la primera exposició col·lectiva de “El Factor Humano” (que encara es pot visitar al Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Barcelona fins el 5 de febrer) ha estat un autèntic éxit. Nosaltres, els organitzadors, hem trigat uns dies a poder celebrar-ho. Entre les anades i vingudes, les preses, el fet d’ultimar detalls, els neguits de l’estrena… fins i tot el sopar de gala… tot va ser tan increïble que ens calia trobar-nos amb més calma i poder gaudir d’aquests moments ja inoblidables.

Per aquest motiu, bona part dels organitzadors ens vàrem poder trobar per gaudir de l’éxit, ara ja amb més tranquil·litat. Ara que la cosa no s’atura aquí, no; perquè la següent serà al Centre Cívic Cal Ninyo de Sant Boi. O sigui que la setmana que ve haurem de desmuntar, transportar i tornar a muntar l’expo.

Esperem que a Sant Boi tindrà si més no la mateixa bona acollida que ha tingut a Barcelona. Mentrestant, brindem per aquest éxit de “El Factor Humano”. Salut!!

D’esquerra a dreta: Paco, Pilar,  Reyes, Julio, Jorge, Albert, Antolín, Marisol, Esther, Manolo, Albert, Jan i Anna.

Hem trobat a faltar als absents Jordi, Mar, Martín, Paca  i Toni, que esperem que aviat ho tornarem a celebrar tots plegats.

(Lloc de trobada: Bar Cal Papi, a  la Barceloneta)