I ara que la indignació augmenta amb les incomprensibles càrregues policials que es van succeint arreu de les capitals del territori peninsular, un es pregunta què es pot fer com a ciutadà o ciutadana.
I ara que es van coneixenet més notícies sobre els orígens dels desgabells financers i les trames (pressumptes) de corrupció d’alguns i algunes polítics, sense que ningú no hagi de passar aparentment per la Justícia, i ara què?
El sentiment de frustració és cada cop més gran, i això és una situació perillosa perquè la frustració, si no té una sortida canalitzada, por anar a parar a qualsevol lloc. Bé, d’això els psicòlegs socials en saben molt, no els vull trepitjar la feina 
Espero que ara no ens agafi el rampell de la desídia, del conformisme, del pesimisme millor dit, d’allò de “no es pot fer res contra el sistema”, o “ells són més poderosos”, etc. Digueu-me ingenu, eh, però jo continuo donant voltes a algunes idees que, sense ser meves sí que les identifico plenament amb la meva manera de pensar. Una és la frase d’una tècnica comunitària que ens va dir “El poder está en lo local, pero la gente no lo sabe”, i l’altra frase és de l’Arcadi Oliveres, que diu alguna cosa així com que el poder que tenim és el poder que ens dóna ser consumidors de bens i de serveis.
Sincerament, crec que encara no sabem què podem fer per presionar el sistema. No es tracta de somniar amb un sistema social i econòmic que comença de zero, perquè no crec que sigui possible (tampoc tinc informació suficient per argumentar a favor o en contra, és més aviat una impresió personal). Però si es tracta de fer canvis i modificacions, aquí la cosa canvia, perquè els ciutadans i les ciutadanes tenim molt a fer i a dir. Ara que això requereix que la gent, que tots i totes ens posem d’una vegada les piles. Per la meva part, espero no seguir la “manada aborregada” (ho sento pels qui es puguin sentir ofesos). De moment, continuaré seguint i informant-me tot el que pugui, i seguiré després algunes recomenacions pràctiques. El pas a la banca ètica és un dels primers.
També seguiré usant el meu entreteniment, la fotografia, per reivindicar el que crec que és més just. Ja veurem què és el que aconsegueixo…
Salut!
Passejant per Montmatre, a tocar del Sagrat Cor (París, 2011)
(Nikon D90 + Tamron 17-50mm)
