“La suerte está echada” és el que pensava mentre creuava la porta per accedir al jutjat. El vigilant parlava amb un operari de manteniment mentre un servidor, preocupat per com acabaria el dia, anava buidant les butxaques de qualsevol objecte metàl·lic abans de passar pel maleït escànner. Algun dia parlaré de com resulten d’incòmodes aquestes mesures de seguretat, sobretot quan portes més d’un joc de claus i diverses monedes repartides en les butxaques dels pantalons.
Bé. El que deia: el vigilant amb la seva conversa, i jo despullant les meves misèries en aquella asèptica safata. L’home no sembla que li amoïnés el que jo anava fent (total, ho veu tantes vegades al dia que esdevé una rutina). Al final, amb cara d’idiota li pregunto: “¿El casco también?“. Amb la mateixa parsimònia que estava escoltant al de manteniment, em mira i em diu: “Pasa, pasa“. Camí de l’ascensor, veig que hi ha una càmara de seguretat. Ara començo a entendre això de sentir-se vigilat pel Gran Hermano…
Ja estic a l’ascensor. Al meu costat una senyora jove, amb cartera de pell a una mà i una pila de documents a l’altre. Serà la meva part contrària? No, què va, ella baixa dos pisos abans. Miro el rellotge: encara no és l’hora. L’advocat m’ha citat a les 11:15, i encara falten deu minuts llargs.
“Tercera planta“, resona dintre l’ascensor, amb aquella veu robotitzada que et fa mirar de costat, no sigui que hi hagi un Terminator d’aquells amagats apuntant-te amb la seva pistola làser.
Un cop a fora, em trobo amb la cara del procurador. Mostra una expressió contrariada. “Ai, ai, que al final no arribarem a un acord… Si l’advocat m’havia dit que la part contrària s’avenia a fer un pacte sense anar a judici“. Després d’uns segons de neguit, el procurador m’informa que hi ha un retard, i que haurem d’esperar que l’altre advocada s’hi presenti.
L’espera es fa llarga. Miro la meva cartera, i m’adono que no porto cap llibre a sobre amb que fer més lleugera l’espera. Quinze minuts. Allà no s’hi presenta ningú. Un pensament apareix de sobte al meu cap: “Les lleis de Murphy” (sí, ja sabeu, aquell doctor mundialment conegut per les seves veritats incombustibles i sempre malvingudes!). I quan ja anava a enumerar la primera de les lleis d’aquest paio, apareix una senyora amb una capa de color negre, com si anés vestida de companya de Batman i em pregunta si jo sóc l’actor. Però, què tinc cara de presentar-me a un càsting jo? (això és una reflexió meva, oi?, ja us imagineu que aquest comentari sarcàstic no hauria estat una bona manera de començar…). També queda per a un altre dia això dels llenguatges. Sí, cada professió té la seva manera de parlar, el seu argot. Algun dia m’hi posaré amb això.
Tornant al que deia. La senyora em demana el nom i em diu si estic aquí per l’assumpte relacionat amb una moto. Li confirmo el que em diu, de forma breu. Em diu que m’esperi. Clar senyora, és el que estic fent!
A l’hora arriba la resta de personal que ha d’intervenir en l’acord. El meu advocat m’explica com anirà la cosa: la part contrària es fa càrrec del 90% de l’import de la meva reclamació i així no anem a judici. L’advocat em diu que és un tracte “just” però que decideixi jo mateix. Mentre ho penso, veig el meu expedient, amb més de 50 fulls… més els papers dels altres, més el que hi ha al jutjat… quina burocràcia! Finalment accepto el tracte “just” i acordem que ens trobarem un altre dia per fer l’ingrés. Tot legal, tot ben asèptic.
Quan surto del jutjat, veig un altre vigilant. Ni tan sols saluda en veure’m sortir. Potser no ha escoltat el meu “adéu”, o estava engrescat en els seus pensaments, o qualsevol altra raó. No m’agraden els jutjats, què hi farem. Sort que no m’hi dedico!
