Maltractament animal en el segle XXI: què poc hem evolucionat

Fa uns dies anava al mercat de Santa Caterina. Feia anys que no hi anava i volia veure com havia quedat després de la reforma, ja que havia vist fotos d’alguns contactes del Flickr i semblava interessant. Mentre baixàvem pel carrer Pau Claris, ens vam topar amb una manifestació contra el maltractament animal.

Des de sempre he estat un ferm detractor de l’anomenada “Fiesta nacional”, curiosa manera de referir-se a un espectacle macabre on s’ovaciona un paio que es dedica a torturar un ésser viu per pura diversió (que no em vinguin amb hòsties que això és art!). Jo ho anomenaria “bogeria nacional”, però segur que no és políticament correcte.

Últimament, però, he anat interessant-me més en el tema, no sé ben bé per quina raó. Suposo que el fet de tenir un gos a casa, que a més ha estat bastant delicat de salut, m’ha fet estar més sensible en aquest punt, sobretot perquè l’hem emprenyat bastant amb anades i tornades al veterinari per tractaments força agressius. Afortunadament, està recuperat del tot, i continua alegrant-nos la vida amb el seu caràcter juganer i alegre a pesar d’acostar-se als 9 anys d’edat.

Doncs bé, algun amic m’envia de tant en tant informació sobre actes contra el maltracte animal, i coincidint amb l’inici de la temporada de caça de foques, vaig rebre un enllaç a una pàgina on hi ha alguns vídeos que posen els pèls de punta. He dubtat de posar-ne algun; el cert és que qui vulgui, sabrà trobar-los fàcilment. Ara que veure’ls ja és una altra cosa, perquè s’ha de tenir estómac. Home, ja m’ho semblava que no utilitzaven mètodes per facilitar-los una “mort digna”, però el que s’hi veu sembla tret del cap del Dr. Mengele. I no només les foques o els experiments certament inútils que es veuen, com posar detergent a l’ull d’un gat, que dic jo que saber això és utilíssim perquè així ja tindré clar que si jo ho faig, em farà mal… (però, que hi ha algun imbècil que es posi detergent a l’ull? Doncs no cal provar-ho collons, que és de sentit comú!).

La caça de dofins o la matança d’animals per robar-los la pell i fer-ne abrics són vius exemples de les pitjors pel·lícules de cinema gore. Allà es veu l’autèntic sadisme humà. Perquè una cosa és matar un animal per menjar-se’l, com feien els avis a casa, i un altra diferent la crueltat gratuïta. Estic pensant seriosament a fer-me vegetarià…

(Acció “Sin Piel España” 2008 - Fotografia cedida per Ignasi Clapers)

I el que també em toca allò que no sona és que pensant en el bon temps i les vacances d’estiu, em venen al cap les botigues d’animals durant el Nadal i aquells “papas y mamas” que han comprat un cadellet “porque al niño le hace ilusión tener un perrito“. Em pregunto quants d’aquests cadellets continuaran a casa seva quan hagi passat l’estiu i quants passaran a augmentar les estadístiques anuals de gossos abandonats al nostre país.

A mi em sembla que s’ha perdut el sentit comú i que, com deia Einstein, la imbecilitat humana no té límits…