Convocatòria de la vaga general per al 29 de setembre…
Em sembla que tots plegats anem una mica tard. Si només es fa tot aquest sarao per anar contra la reforma laboral recentment aprovada, doncs mira, potser també hi anem tard.
Un amic meu va dir una vegada que hem volgut creure que no erem classe treballadora. Estic totalment d’acord. Em sembla que hi ha una mena de cultura col·lectiva no escrita que circula i a la qual ens hi sumem, potser sense adonar-nos, però ens hi sumem. Hem de ser, tenir i viure com si tots fossim classe acomodada. No, acomodada no, molt acomodada. I això ens ha dut a voler viure per sobre de les nostres possibilitats. Això en el nivell més microeconòmic.
Mentrestant, ens hem anat hipotecant mica en mica. I idiotitzant-nos també amb més necessitats (?) que ens han portat a crèdits fàcils d’aquells que (diuen que) truques per telèfon i al moment et concedeixen 6000€… Una espiral perillosa, com el cercle de la droga.
Ara, amb la pèrdua desorbitada de poder adquisitiu, de llocs de treball, de retallades salarials, etc., ara ens agafen amb el cul a l’aire. Ara la classe política, com que venen les eleccions, treu del barret solucions màgiques a la crisi, això sí, amb la condició de donar-los el vot. Creieu-me, no m’agrada signar xecs en blanc…
I els sindicats… ja em perdonaran, eh, però adormilats com els ossos a l’hivern, ara es desperten i convoquen una manifestació contra la reforma labora, que de laboral té ben poca (i amb això estaria d’acord amb ells). Una mica tard, aquesta protesta col·lectiva em sembla a mi. En altres llocs hi ha més consciència de poder en la societat civil. No es tracta de voler tornar a époques passades i de cridar consignes (avui obsoletes) de “comunisme de pacotilla”. Nous temps i per tant noves formes de poder col·lectiu. Els ciutadans som, vulguem o no, consumidors de bens. I aquí està el nostre poder. Només cal aglutinar-lo i saber-lo dirigir (que no és gens fàcil, perquè tot s’acaba pervertin, per desgràcia…).
No sé si un país amb tant d’aturat es pot permetre una vaga de braços caiguts. A mi sempre m’ha cridat l’atenció la manera de fer dels japonesos en aquestes qüestions. Podríem extrapolar-ho al nostre país? Ahí deixo la pregunta.
Està clar que el govern ha de veure sens dubte la queixa ciutadana i posar-se a treballar. Per això els hem donat el vot, i estan cobrant uns sous molt elevats.
Després vindran les valoracions, l’endemà de la convocatòria, on tots mostraran victoriosos els “seus” resultats. Més del mateix.
Mentrestant, gaudim dels resultats del nostre equip favorit de futbol, que això sí que té poder de convocatòria…
). Al final, cansat d’esperar, decideixo incloure’ls en la composició, perquè m’agrada l’efecte que produeix la parella a l’extrem del quadre. En fi, espero que us agradi.
