Em trobo una mica ambivalent davant aquesta nova entrada al blog. Perquè si bé tothom em parla de la maleïda crisi (i massa, crec jo, fins a cert punt), pensava que poc tindria a dir davant l’allau constant d’experts i noves informacions i contrainformacions. Amb tot, finalment m’he decidit a fer la meva personal reflexió.
El terme “crisi” vol dir o fa referència a una ruptura. La paraula desperta, d’entrada, una connotació negativa però no té per què veure’s sempre des d’aquesta òptica. Una crisi també és un moment de canvi, de noves possibilitats. Jo sóc dels que espera que aquesta crisi global que ens engoleix tingui connotacions d’aquesta segona acepció. Hi tornaré.
Ara que quan hi penso, el que em passa pel cap és un sentiment d’enfado generalitzat (globalitzat també, potser). Tants experts i tants (costosos) estudis de mercat no han servit perquè cap govern s’hagi “posa’t les pil·les” i mirés de fer-hi front abans no es destapés la capsa de Pandora. A mi, en la meva feina, si em passa una d’aquestes, em fan fora sense cap dilació. A casa nostra, en canvi, sembla que això no és així. Clar que primer no hi havia de crisi, noooo. Es parlava de creixement econòmic negatiu, desacceleració, o qualsevol altre paraula políticament correcta i neutra que no tingués parentiu amb la temuda crisi. Sort que finalment l’evidència era tan evident, que ja es va començar a parlar de crisi. Bé, ja hem identificat la malaltia i els símptomes. A veure si ara ens posem a treballar per trobar-hi un remei.
Sí, i tant que hi ha remei: l’Estat dóna diners (els nostres diners) al sistema financer perquè aquest pugui mantenir el sistema. Fins aquí té certa lògica, oi? Clar que ara que hi penso… si jo munto una empresa i em va malament, llavors: l’Estat em donarà diners perquè sobrevisqui? Està clar: NOOOO. A no ser que l’empresa sigui un banc. Ah, carai, la cosa canvia. Hi ha empreses i empreses, deu ser això…
Ara la patronal demana poder fer expedients de regulació d’ocupació (els ERE) sense que calgui la supervisió inicial de l’Administració. Sense paraules! I a la vegada diuen que s’ha d’avaratir l’acomiadament. Diuen que això és una mesura per frenar la crisi. Vaja, jo no sóc economista, està clar, però… tampoc idiota. O sigui que si em fan fora de la feina, sí que tindré una crisi, però una crisi nerviosa! El que cal, em sembla, és treballar bé i ser competitiu. I això passa per tenir mitjans i treballadors fent feina, amb sous dignes i contractes dignes, no amb acomiadaments indignes.
El missatge que també arriba és que hem de recuperar la línia de consum, perquè els diners es moguin. Sí, consumir i consumir. No pensar si es poden mantenir indefinidament les quotes de consum exagerat, no. Canviat el cotxe cada any, comprat una o dues cases, les càmeras de fotos passen de moda cada dos anys, la roba d’una temporada a una altra… Està clar que per aquí la cosa no rutlla. Ja em vist els resultats d’anys de consum desenfrenat i desmesurat. I això sense tenir en compte l’impacte ecològic (tema que donaria per discutir-hi i molt).
Ara que a mi el que més m’emprenya és la poca consistència a l’hora d’informar els ciutadans. Perquè entenc que s’ha de transmetre certa tranquil·litat. Però d’aquí a dir avui una cosa i a la setmana dir-ne la contrària sense més ni menys, com que no. Em sembla que no podem dir per un cantó que ens recuperarem de la crisi en uns pocs mesos (Sr. Zapatero) i uns dies després dir que la cosa començarà a millorar a finals del 2010 (Sr. Solbes). Alguna cosa no quadra. A mi això encara m’intranquil·litza més.
En fi, senyors governants (i futurs governants): comencin a fer feina perquè, entre tots, poguem sortir d’aquest pou. Perquè és molt fàcil parlar amb la panxa plena i la butxaca atapeida. Però sentir que hi ha un nombre cada cop més creixent de famílies on cap dels seus membres no treballa és, com a poc, una realitat terrible i força alarmant. Oi que se’ns ompla la boca amb la “solidaritat”? Doncs comencem a posar-la en pràctica, des del primer a l’últim, i deixem-nos ja de tonteries i “polítiques de galeria”.
