“Cobardes”, pensaments d’un espectador

Finalment ahir vaig poder veure la nova pel·lícula de José Corbacho i Juan Cruz, així que ja puc opinar.

Li dono 7 punts sobre 10. I que consti que m’ha agradat, tot i que crec que es queda curta. Es queda curta en el sentit que tens la impressió que responsabilitza molt subtilment als protagonistes d’aquest “drama”. Això sí, surts del cinema amb el convenciment que tothom està implicat en trobar una solució a aquestes dificultats anem a dir “modernes”: polítics, professors, pares i alumnes.

Les actituds dels pares implicats, no només el que es va veient durant la pel·lícula sinó també en una escena en què hi ha una reunió de pares amb la directora del centre escolar són calcades de la realitat.

El final… evidentment no us el desvetllaré. Només diré que el trobo molt encertat perquè, en definitiva, si les coses es deixen resoldre per la seva inercia, tots acabem perdem.

El que em va sorprendre, i això no té a veure amb la pel·lícula, va ser la poca assistència de públic: eren quatre persones en total a la sala. Però això ja és un altre tema…

Lliure associació

La primera noche ellos se acercan y cogen una flor de nuestro jardín,
y no decimos nada…
La segunda noche, ya no se esconden y pisan las flores,
matan nuestro perro y no decimos nada…
Hasta que un día el más frágil de ellos
entra sólo en nuestra casa,
nos roba la luna, y conociendo nuestro miedo
nos arranca la voz de la garganta.
Y porque no dijimos nada
…ya no podemos decir nada.

(Vladimir Mayakovsky)

La Psicoanàlisi diu que la lliure associació consisteix a expressar lliurement tots els pensaments que venen al cap, de forma espontània, o a partir d’una paraula, una imatge, etc.

Aquesta foto em va fer pensar en el poema de Mayakovsky que havia llegit feia temps.

Fenòmens inexplicables

Porto uns dies patint les conseqüències d’un fenomen inexplicable: el meu ordinador funciona com si estigués dotat de voluntat pròpia. La cosa va més o menys així: un bon dia, en encendre l’ordinador, apareix un missatge a la pantalla (”Disk failure”). Agrairia que els fabricants fossin tan amables de traduir aquests agradables missatges a una llengua més comprensible, però això és una altra qüestió. Total, que després de demanar-me el disc de sistema per recuperar no-sé-què (ja hi tornem, amb nous missatges incomprensibles…), sembla que agafa carrerilla! Però com acostuma a passar, segons un tal Murphy, la cosa acaba malament just en el moment en què més pressa tens. En definitiva, que no funciona.

Me l’emporto a la botiga, amb l’esperança que algú sabrà dir-me quin mal pateix i em doni la corresponent fórmula magistral. I apareix novament el Murphy dels nassos: “¿qué te juegas a que funciona?”. Dit i fet, l’ordinador no mostra cap senyal, cap símptoma de funcionament anòmal. El “metge” no té cap explicació física per al seu mal i addueix no sé quina història d’un tal corrent elèctric. I cap a casa, després de tenir-lo uns dies ingressat.

Arribem a casa i sembla que el “refredat” ja està oblidat i funciona com sempre. Però dos setmanes més tard, els símptomes reapareixen. Truquem al “metge” i ens diu que el portem abans no empitjori (però què més pot passar? Si el tal Murphy estigués per aquí a prop alguna em diria). Repeteixen les proves i les “analítiques”. El diagnòstic no pot ser més dramàtic: “Al teu ordinador no li passa res, això és un problema elèctric”. Resumint: que m’he de comprar un SAI (”¿Qué dices tu que què?”) perquè protegeixi l’ordinador de les oscil·lacions elèctriques (ostres, un preservatiu informàtic!).

P.D.: De moment, l’ordinador funciona i, a més, he pogut recuperar unes fotos que encara no havia arxivat en CD. No, si encara hauré d’estar agraït al Murphy dels pebrots.

D’una tirada

Tothom m’ha parlat del llibre “El nen del pijama de ratlles“: que és boníssim, com és que no te l’has llegit, etc. Finalment ho he fet. Me l’han regalat pel Sant Jordi. Així que diumenge, després de sopar, em fico de ple en la lectura. I me l’he llegit d’una tirada. Sí. Em va enganxar de ple des de la primera pàgina. Només una aturada tècnica de 5 minuts per fer café i segueixo.

M’agrada com està escrit. És molt interessant observar des d’una altra perspectiva (sí, sí… ja ho dic en l’encapçalament del blog!). I Bruno, que així s’anomena el protagonista, ens dóna una altra perspectiva dels fets que viu.

“Y hasta aquí puedo leer” com deien en aquell famós concurs televisiu. Si en teniu interès, llegiu-lo. A mi m’ha agradat molt. Us emocionarà, segur!

Va de cinema: “Expediente Anwar”

Aprofitant el dia de l’espectador, he anat a veure “Expediente Anwar”. Davant l’ampla oferta cinéfila de Barcelona, acabo triant aquesta pel·lícula. El diari la resum així: “un atemptat terrorista fa que un ciutadà d’origen egipci sigui detingut als EE.UU. com a sospitós“. Vaig pensar que podia ser interessant.

Erem quatre gats a la sala, suposo que el Barça-Manchester també ajuda a la buidor dels cinemes… sort que el futbol a mi no és que em tregui la son, francament. Bé, la primera part és una mica lenta, fins que comences a lligar coses. Inevitablement penses en els atemptats més recents, tant en territori americà com a l’Estat espanyol. I jo vaig voler veure clares referències a Guantànamo. Em va cridar l’atenció com els diguem “dolents” justifiquen les seves actuacions en pro de la seguretat nacional. Un discurs pervers i, lamentablement, massa habitual en els discursos d’alguns polítics d’un país que vigila per la pau i la tranquil·litat de tots nosaltres (llegiu això en to irònic).

En definitiva, que la pel·lícula dóna per pensar, i molt.

Com a crítica, diria que l’actuació de la veterana Meryl Streep és fluixeta. L’aparent inexpressivitat del jove Jake Gyllenhaale està ben justificada.

“Cobardes”

No és que estigui imitant a Chiquito de la Calzada, no. “Cobardes” és la nova pel·lícula de José Corbacho i Juan Cruz. Reconec que vaig veure la primera que van fer, “Tapas”, i em va agradar més del que em pensava. Ara espero que aquesta segona producció em sorprengui novament.

El tema és candent: l’assetjament a l’escola. La qüestió de l’assetjament dóna molt per reflexionar. Però ho deixaré aquí, fins que hagi vist la pel·lícula i pugui opinar sobre ella.

Si et mous amb dues rodes

Moto o bicicleta? Amb moto i de gran cilindrada, sí. I veig la última campanya del Servei Català de Trànsit i m’agrada. Conduir una moto gran requereix una plus de responsabilitat, no només envers els altres sinó envers un mateix. Ja se sap que anar amb moto implica menys protecció i qualsevol imprevist pot comportar conseqüències greus. No hi ha res més a dir, en penso.

Ara que potser caldria proposar algun altre tipus de mesura. Perquè un cop tens el carnet de moto (per portar motocicletes de més de 125cc), només hi ha una limitació de dos anys en què no pots sobrepassar els 250cc o 36 cv. I un cop passen els dos anys, se suposa que ja estàs capacitat per dur qualsevol cilindrada. Dic que se suposa, perquè a la pràctica, no és el mateix una 250cc que una 500cc. Apelar a un exercici de responsabilitat és, en la meva opinió, una mica agoserat i, perquè no dir-ho, també una mica ridícul. Potser fora millor fer-ho progressiu.

L’altre qüestió que em sembla una mica ridícula (pensant en els missatges “preventius” d’aquestes campanyes) és que es pugui dur moto fins a 125cc tenint només el carnet de cotxe. No ho veig. Més que res, perquè la conducció d’un cotxe és diferent a la de moto.

Potser s’hi barregen opinions econòmiques, penso jo, com que els vehicles són un dels motors de l’economia (mai millor dit). Així doncs…

I després hi ha les condicions de les carreteres i els anomenats “mecanismes de protecció”, més popularment coneguts com guardarrails (o “quitamiedos”, que més que treure’ls el que fan és posar la por al cos). Que són realment un perill per als motoristes però també pels usuaris de bicicleta.

Total, que les campanyes estan molt bé, però una mica més de coherència, que després venen els accidents i les lamentacions, i busquem culpables només en una direcció.

Polèmica al Flickr: vídeos sí, vídeos no

Això sembla tret del programa d’en Cuní: si vols veure vídeos al Flickr, envia un sms al 5555 amb la paraula videos.si; si no hi estàs d’acord, envia el sms amb la paraula videos.no.

A mi em resulta curiós el rebombori que s’està aixecant. Certament, Flickr va nèixer com un espai per compartir fotografia, i ara, un cop popularitzat, la maquinària de fer diners (perquè, no ens equivoquem, no treballen per la cara…) ha decidit ampliar negoci incloent-hi els vídeos (alguns parlen de Flickrtube).

Sigui com sigui, la polèmica està servida.

Personalment, tinc coses més interessants a fer que sumar-me a aquestes campanyes. Hi ha coses més importants. De fet, si un contacte flickr posa un vídeo i el vull veure, doncs el veuré, i si no, doncs no. Al cap i a la fi, ara veig les fotos que m’agraden i les que no les obvio. No entenc tant d’enrenou. Com deia la meva àvia: “hay opiniones para todos los gustos“. I ja sabem que passa amb les opinions, oi?, que són com el cul, cadascú té el seu.

El sentit comú (o, el menys comú dels sentits?)

Al suplement dominical d’El País del 30 de març de 2008, vaig llegir l’entrevista a la psiquiatra infantil Roser Pérez Simó. Us la recomano, és molt interessant. Diu veritats com a punys (no sé si és aquesta una expressió certament catalana, però s’entén bé, oi?).

Em va recordar un vídeo molt interessant que també diu veritats d’aquestes. Us ho poso perquè val la pena gaudir d’aquests vint minuts (no teniu res més a fer, segur, si no, no estaríeu llegint això que escric). És el jutge Emilio Calatayud, conegut per les seves sentències originals i efectives.

Els que ens dediquem al món educatiu, alguns dels quals ja haurem vist aquest vídeo, sabem bé de què parla aquest bon home. I els que no us hi dediqueu, però teniu fills, doncs també. I si no els teniu, només cal que penseu en els vostres nebots o els fills d’algun conegut. I si no us podeu incloure en cap categoria d’aquestes, llavors només us cal mirar la tele, un d’aquells programes en què surt un professional del món de la psicologia donant consells als pares sobre com tractar els fills i ho acabareu d’entendre.

Jo em pregunto si aquest senyor està dotat d’un sentit comú extraordinari. És una llàstima no hi hagi més persones com ell en els llocs estratègics de la vida pública. Segurament les coses anirien d’una altra manera…

Maltractament animal en el segle XXI: què poc hem evolucionat

Fa uns dies anava al mercat de Santa Caterina. Feia anys que no hi anava i volia veure com havia quedat després de la reforma, ja que havia vist fotos d’alguns contactes del Flickr i semblava interessant. Mentre baixàvem pel carrer Pau Claris, ens vam topar amb una manifestació contra el maltractament animal.

Des de sempre he estat un ferm detractor de l’anomenada “Fiesta nacional”, curiosa manera de referir-se a un espectacle macabre on s’ovaciona un paio que es dedica a torturar un ésser viu per pura diversió (que no em vinguin amb hòsties que això és art!). Jo ho anomenaria “bogeria nacional”, però segur que no és políticament correcte.

Últimament, però, he anat interessant-me més en el tema, no sé ben bé per quina raó. Suposo que el fet de tenir un gos a casa, que a més ha estat bastant delicat de salut, m’ha fet estar més sensible en aquest punt, sobretot perquè l’hem emprenyat bastant amb anades i tornades al veterinari per tractaments força agressius. Afortunadament, està recuperat del tot, i continua alegrant-nos la vida amb el seu caràcter juganer i alegre a pesar d’acostar-se als 9 anys d’edat.

Doncs bé, algun amic m’envia de tant en tant informació sobre actes contra el maltracte animal, i coincidint amb l’inici de la temporada de caça de foques, vaig rebre un enllaç a una pàgina on hi ha alguns vídeos que posen els pèls de punta. He dubtat de posar-ne algun; el cert és que qui vulgui, sabrà trobar-los fàcilment. Ara que veure’ls ja és una altra cosa, perquè s’ha de tenir estómac. Home, ja m’ho semblava que no utilitzaven mètodes per facilitar-los una “mort digna”, però el que s’hi veu sembla tret del cap del Dr. Mengele. I no només les foques o els experiments certament inútils que es veuen, com posar detergent a l’ull d’un gat, que dic jo que saber això és utilíssim perquè així ja tindré clar que si jo ho faig, em farà mal… (però, que hi ha algun imbècil que es posi detergent a l’ull? Doncs no cal provar-ho collons, que és de sentit comú!).

La caça de dofins o la matança d’animals per robar-los la pell i fer-ne abrics són vius exemples de les pitjors pel·lícules de cinema gore. Allà es veu l’autèntic sadisme humà. Perquè una cosa és matar un animal per menjar-se’l, com feien els avis a casa, i un altra diferent la crueltat gratuïta. Estic pensant seriosament a fer-me vegetarià…

(Acció “Sin Piel España” 2008 - Fotografia cedida per Ignasi Clapers)

I el que també em toca allò que no sona és que pensant en el bon temps i les vacances d’estiu, em venen al cap les botigues d’animals durant el Nadal i aquells “papas y mamas” que han comprat un cadellet “porque al niño le hace ilusión tener un perrito“. Em pregunto quants d’aquests cadellets continuaran a casa seva quan hagi passat l’estiu i quants passaran a augmentar les estadístiques anuals de gossos abandonats al nostre país.

A mi em sembla que s’ha perdut el sentit comú i que, com deia Einstein, la imbecilitat humana no té límits…